"CRISTÒFOR COLOM, PRÍNCEP DE CATALUNYA" llibre d'en Jordi Bilbeny

Cristòfor Colom. Príncep de Catalunya.
Barcelona, 2006: Edicions Proa

Autor: Jordi Bilbeny
Pàgines: 440
Mides: 15,5 X 23,5
Edicions Proa
Col·lecció: "Perfils", 65
Enquadernació: Cartoné
Any d'edició: 2006

Quan al 1988 em vaig proposar fer una novel•la històrica sobre En Cristòfor Colom i vaig començar a cercar la informació indispensable que m’hauria de guiar en aquella comesa literària, em vaig inquietar molt: no hi havia manera de quadrar les dades que em sortien al pas. Encara que tothom el fes genovès, el seu fill Ferran, erudit escrupolós i bibliògraf eminentíssim, ho negava en rodó i no mancaven testimonis que asseguressin que havia nascut en els llocs més diversos i inversemblants. La seva vida sencera estava plena d’una boira pastosa, que em no deixava discernir la veritat nua i pelada dels fets. Així, no només En Colom havia nascut a desenes de pobles, viles i ciutats alhora, sinó que tot gravitava entre una dicotomia semblant. Per alguns autors, era un dels homes més savis i instruïts del seu temps, cosmògraf rellevant, navegant incansable, escriptor empedreït i més àvid lector, que parlava diverses llengües i improvisava versos en llatí, mentre extreia citacions de l’Antic Testament, de la patrística, dels filòsofs clàssics i de la literatura del seu temps, a despit que, d’altres autors, juraven que no tenia cap mena d’estudis. Els seus biògrafs adveraven que tenia escut d’armes i que, en tornar a Barcelona, després d’haver retrobar el continent perdut, els Reis Catòlics, en agraïment i premi dels seus serveis, li van ampliar el blasó familiar amb noves concessions heràldiques. Però, la qüestió es complicava, perquè d’altres biògrafs no exposaven que tornés a la capital catalana, sinó que els monarques el van rebre a Castella. Llavors la qüestió entrava en un espai extremament vidriós, atès que, segons alguns cronistes, En Colom va tornar al mateix port i vila d’on havia salpat un any abans. Això significava que si s’havia fet a la vela des de Catalunya era normal que retornés a Barcelona. Però si era rebut a Castella és que havia salpat d’aquell regne. Vaig començar a contrastar una mateixa obra amb les seves diverses i subsegüents edicions. Els errors hi eren igualment. La informació variava d’una edició a l’altra. I vaig començar a sospitar que passava alguna cosa a les impremtes. Efectivament: al llarg del segles XV, XVI i XVII es van promulgar les famoses lleis d’impremta, per les quals la Corona, a través d’una molt ben trenada maquinària censora, s’assegurava el control absolut de la impressió de llibres. Les lleis eren categòriques: no es podia editar un llibre que no fos revisat per la censura reial. La multa va passar d’una sanció pecuniària, a l’època de Ferran II, a pena de mort i confiscació de tots els béns sota Felip I de Catalunya i II de Castella. La censura havia d’haver manipulat molt tota la informació que ens ha arribat fins als nostres dies. I vaig començar a regirar altres fonts documentals. I, de totes les recerques fetes en els darrers anys, vaig arribar a la conclusió que En Colom havia de ser un noble català. I el vaig trobar: hi havia un Colom barceloní, de pares mercaders i navegants, noble, diputat, governador, militar, navegant, corsari, membre del Consell d’Estat, amb formació jurídica i fiscal, amb un germà que era el President de la Generalitat i un altre de pertanyent a l’Església, avesat a les tasques de govern, amb escut d’armes, seguidor de la causa del Conestable de Portugal i de Renat d’Anjou, en tant que reis de Catalunya. Addicte, per tant, al casal d’Urgell i a la seva descendència portuguesa i addicte, alhora, a la casa reial de França. No costa gens d’entendre com aquest Colom i el Colom Descobridor se sobreposen i s’entrellacen i esdevenen un de sol si, a més a més, som sabedors que tant els germans i els parents de l’un coincideixen en el nom amb els germans i els parents de l’altre. Això ja és un fet i és un fet comprovat i contrastat. Llavors, mentre em trobava reconstruint aquesta família barcelonina dels Colom i les seves analogies, paral•lelismes, concomitàncies i calcs evidents amb els Colom descobridors, al 1992 va aparéixer un nou llibre d’En Ciaus Parellada, titulat Cristòfor Colom i Catalunya: una relació indefugible, en què demostrava que la dona del Gran Almirall no va ser la Felipa Moniz Perestrello sinó la Felipa de Coïmbra, germana del rei Pere IV de Catalunya, néta del rei Joan I, neboda del rei Duarte, cunyada del rei Alfons V i tia del rei Joan II, i cunyada, a la vegada, de la reina Carlota de Xipre. De cop i volta, i com si una explosió de llum s’hagués efectuat a dins la meva ment, vaig entendre de cop què feia En Colom a Portugal, vivint a la Cort, servint militarment el rei Alfons V, en contra dels interessos dels Trastàmara, i sent home de confiança de Joan II en les seves tasques cartogràfiques i exploracions nàutiques. Però, sobretot, el casament d’En Colom amb aquesta princesa clarificava, d’una vegada per totes, de forma rutilant, que En Colom era membre també de la Casa reial catalana, atès que la Felipa era la néta del comte Jaume d’Urgell i la besnéta, per tant, del rei Pere III de Catalunya. La qual cosa ara feia comprensible que, en sortint del regne lusità, el futur Descobridor fos acceptat a la Cort dels Reis Catòlics, on va viure durant set anys, fent els preparatius de l’armada i l’expedició ultramarines a expenses dels mateixos monarques. I explicava, per raó dels vincles entre la casa reial catalana i Renat d’Anjou i de la casa reial portuguesa i Enric VII d’Anglaterra, la presència dels Colom a les Corts anglesa i francesa. Però, molt especialment, el nou matrimoni posava a palès per què els Reis Catòlics li van atorgar els càrrecs d’Almirall, Virrei, Gobernador General i Capità General. Fins ara, els historiadors no han pogut donar cap raó congruent d’aquestes concessions, i els més crèduls, han interpretat que En Colom a fi d’aconseguir-los va enredar el rei Ferran i tota la Cancelleria reial sencera. Vista la història com una rondalla o com un mite més a prop del còmic i de les justificacions i mixtificacions polítiques, hom ha interpretat que un simple pelacanyes desconegut, sorgit de les fondàries del misteri, plebeu contrastat, sense carrera política ni militar, ni estudis de dret ni de fiscalitat, va ser nomenat pels Reis, amb l’acceptació de la Cort i la conformitat de les lleis i les institucions, en aquests càrrecs a fi que regís en nom seu el nou Regne de les Índies. Inaudit. De l’estudi detallat d’aquestes dues visions de la personalitat d’En Colom, en neix, forçosament, la veritat. Car si el nostre home era un plebeu analfabet i estranger, llavors no va poder ser mai dels mais ni Virrei ni Almirall ni Governador General ni Capità General, perquè aquests títols estaven reservats als membres de la Casa Reial. I si, de veritat, tal com la història ens ratifica sense fissura possible, En Colom va ser nomenat per a aquests càrrecs, sense l’oposició reial ni institucional, i els va exercir legalment al Nou Món, és que el Descobridor no va poder ser, ni de xamba, el Colombo genovès. Congruentment, de l’observació detallada del que acabo d’exposar se’n dedueix que En Colom, per raó dels títols que exercia, va ser un Príncep. En aquest llibre n’explico el perquè. (Extracte del pròleg)