Història de Catalunya

"El lugar más mágico ¡de Europa! es la montaña de Montserrat: desde la antigüedad pagana fue trono de Isis"

2009-11-05T00:21:00.000-08:00

La Contra // La Vanguardia // VÍCTOR-M. AMELA // 05/11/2009 //

Entrevista a Sebastià d'Arbó

"Mi abuelo era zahorí, mi abuela era curandera"

Magic Internacional

D´Arbó lleva más de 40 años exponiendo misterios en los medios, ahora en RAC 1 - madrugadas del fin de semana-,y en un canal de TDT (www. telemagik. com). Además, dirige Magic Internacional (www. magicinternacional. com), la mayor feria de Europa sobre paraciencias, nueva espiritualidad y terapias alternativas: este viernes, sábado y domingo atraerá a unas 50.000 personas en el Palau de Congressos de la Fira de Barcelona, en su 25. ª edición. Ahí se juntan de hipnólogos a herboristas, de gemoterapeutas a alquimistas, de brujos a psicolingüistas... Y un ciclo de cine espiritual: El secreto, Confianza total y 2012,y el estreno de El misterio Fassman, homenaje de D´Arbó a su maestro.

Tengo 61 años. Nací en Tortosa y vivo cerca de Terrassa. Soy psicólogo y periodista, especializado en investigaciones parapsicológicas. Tengo dos hijos treintañeros y un nieto. Soy ácrata y ateo, venero las fuerzas de la naturaleza. Vivimos rodeados de misterios aún inexplicables.

(...) También ha recorrido usted nuestra geografía mágica...
Ahí están los lagos de Banyoles, insondables de misterios microbiológicos y telúricos: ¿sabía que sus cambios de nivel predicen cataclismos geológicos?

¿Sí?
O el bosque mágico céltico de Sant Feliu de Savassona, con sus petroglifos, aras sacrificiales, bañeras de fertilidad..., todo abandonado: ¡ojalá imitásemos a franceses e ingleses, que miman sus riquezas ancestrales!

El lugar más mágico de Catalunya es...
El lugar más mágico ¡de Europa! es la montaña de Montserrat: desde la antigüedad pagana fue trono de Isis, negra como el humus de la tierra. También abandonada está la torre de Brey, cerca de Manresa, desde la que los romanos iluminaban la montaña con un espejo, el día del solsticio...
(...)
_________(entrevista sencera a continuació)__________

El conjuro de un brujo a Cristiano Ronaldo ¿funciona?
Este futbolista cree en la santería, teme el conjuro: eso le debilita, ¡le costará jugar...!

¿Qué le llevó a usted a los fenómenos de la parapsicología?
Mi abuelo era zahorí y mi abuela era curandera.

¡Buen comienzo!
Mi abuela sanaba osteopatías con sus manos. Mi abuelo localizaba pozos de agua y metales con una simple vara de avellano... ¡Hoy se hace con detectores electrónicos!

¿Cómo influyó aquello en usted?
Emigré con mis padres a Suiza, donde accedí a libros - prohibidos en España-que ahondaban en dimensiones humanas más allá de lo bendecido por curas y militares: así supe de potencias humanas - muy reprimidas-que explicaban lo de mis abuelos...

¿Qué lecturas eran esas?
Magia, alquimia, mancias, hipnosis, telepatía, clarividencia, premonición, telequinesia, psicofonía... Intrigado, interesado en las facultades del subconsciente, al volver a España estudié psicología y me derivé a la parapsicología. Y conocí al profesor Fassman.

Recuerdo haberle visto en televisión.
¡Ha sido el mejor mentalista e hipnólogo de la historia! Yo había empezado a trabajar en TVE en 1966, y trabajé con Fassman.

¿Llevó usted sus inquietudes personales a la tele?
A la tele (Catalunya oculta, La España insólita, Catalunya misteriosa...),a la prensa (en 1972 fundé la revista Karma 7),a la radio (en 1974 creé La otra dimensión).Fui pionero.

¿Qué misterio es su favorito?
Los llamados "milagros", fenómenos no sobrenaturales, sino paranormales. O la psicocirugía, muy aparatosa, impresionante, ¡y sanadora! Pero, sobre todo, siguen intrigándome los enigmas del antiguo Egipto...

¿A qué se refiere?
Hay en el Museo de El Cairo un gran huevo de avestruz con un exacto mapamundi visto desde al aire ¡hace 3.000 años!, y una maqueta de avión de la época faraónica, y... ¡los ingenieros de hoy serían incapaces de construir las pirámides! ¿Dominaron una fórmula para ablandar y moldear la piedra?

Se lo pasa usted bomba...
¿Cómo iluminaban, sin dejar hollín, pozos a los que no llega la luz solar ni con espejos, en los que pintaron delicados jeroglíficos?

¿Sugiere alguna ayuda extraterrestre?
Esa era la tesis de Von Däniken: una colaboración de inteligencias llegadas del cielo, como si bajaran dioses...

Pues hoy ya nadie habla de ovnis.
Hace 40 años, los ovnis arrasaban en los foros paranormales. Luego pasamos por psicofonías, poltergeist, ocultismo, satanismo, brujería, astrología, videncias, leyendas..., hasta llegar a la Nueva Era, centrada hoy en el autoconocimiento: feng shui, chi kung, reiki, neurolingüística, psicología positiva, autocrecimiento, desarrollo personal...

Ahí el éxito editorial de El secreto...
Sí. Expone la ley de la atracción, actualización del principio de la magia simpática y analógica: si visualizas y dinamizas algo..., ¡lo materializas! Crees: creas.

Buscamos siempre traspasar las fronteras de lo posible...
La diferencia es que hace 40 años, en mis reuniones con Fassman sobre hipnosis, ¡la policía nos amenazaba con la cárcel...! Y hoy la hipnosis es un posgrado universitario. Fassman fue pionero en aplicar hipnosis para suplir la anestesia en operaciones...

También ha recorrido usted nuestra geografía mágica...
Ahí están los lagos de Banyoles, insondables de misterios microbiológicos y telúricos: ¿sabía que sus cambios de nivel predicen cataclismos geológicos?

¿Sí?
O el bosque mágico céltico de Sant Feliu de Savassona, con sus petroglifos, aras sacrificiales, bañeras de fertilidad..., todo abandonado: ¡ojalá imitásemos a franceses e ingleses, que miman sus riquezas ancestrales!

El lugar más mágico de Catalunya es...
El lugar más mágico ¡de Europa! es la montaña de Montserrat: desde la antigüedad pagana fue trono de Isis, negra como el humus de la tierra. También abandonada está la torre de Brey, cerca de Manresa, desde la que los romanos iluminaban la montaña con un espejo, el día del solsticio...

¿Alguno de los misterios paranormales clásicos ha sido desvelado?
Existen ya cámaras de ultrafrecuencia que fotografían fantasmas:tú ahora te vas de este despacho, pero tu energía permanecerá un tiempo aquí, ¡y una cámara de esas puede captarla! El FBI ya está usándola. Del mismo modo, un día podremos escuchar voces del pasado... O desvelar el mecanismo de los poltergeist, es decir, las psicorragias.

¿Qué son las psicorragias?
Rachas de energía psíquica descargadas esporádica y espontáneamente por púberes o prepúberes, capaces de mover objetos, fundir bombillas, generar ruidos...

¿Ha vivido usted algo paranormal?
En un balcón enfrente de mi casa vi a mi abuela diciéndome adiós... ¡y ella vivía muy lejos de allí! Tres segundos después sonaba el teléfono: ¡mi abuela acababa de morir! Esta telepatía es algo muy, muy común...

Enfrente de este despacho suyo veo que hay un tanatorio... ¿No le inquieta?
¡No! Los muertos desprenden energía durante días. Me siento muy energético: ¡seguro que su energía me recarga y me protege!

http://www.lavanguardia.es/lacontra/lacontra.html

"CRISTÒFOR COLOM, PRÍNCEP DE CATALUNYA" llibre d'en Jordi Bilbeny

2009-08-26T06:37:00.000-07:00

Cristòfor Colom. Príncep de Catalunya.
Barcelona, 2006: Edicions Proa

Autor: Jordi Bilbeny
Pàgines: 440
Mides: 15,5 X 23,5
Edicions Proa
Col·lecció: "Perfils", 65
Enquadernació: Cartoné
Any d'edició: 2006

Quan al 1988 em vaig proposar fer una novel•la històrica sobre En Cristòfor Colom i vaig començar a cercar la informació indispensable que m’hauria de guiar en aquella comesa literària, em vaig inquietar molt: no hi havia manera de quadrar les dades que em sortien al pas. Encara que tothom el fes genovès, el seu fill Ferran, erudit escrupolós i bibliògraf eminentíssim, ho negava en rodó i no mancaven testimonis que asseguressin que havia nascut en els llocs més diversos i inversemblants. La seva vida sencera estava plena d’una boira pastosa, que em no deixava discernir la veritat nua i pelada dels fets. Així, no només En Colom havia nascut a desenes de pobles, viles i ciutats alhora, sinó que tot gravitava entre una dicotomia semblant. Per alguns autors, era un dels homes més savis i instruïts del seu temps, cosmògraf rellevant, navegant incansable, escriptor empedreït i més àvid lector, que parlava diverses llengües i improvisava versos en llatí, mentre extreia citacions de l’Antic Testament, de la patrística, dels filòsofs clàssics i de la literatura del seu temps, a despit que, d’altres autors, juraven que no tenia cap mena d’estudis. Els seus biògrafs adveraven que tenia escut d’armes i que, en tornar a Barcelona, després d’haver retrobar el continent perdut, els Reis Catòlics, en agraïment i premi dels seus serveis, li van ampliar el blasó familiar amb noves concessions heràldiques. Però, la qüestió es complicava, perquè d’altres biògrafs no exposaven que tornés a la capital catalana, sinó que els monarques el van rebre a Castella. Llavors la qüestió entrava en un espai extremament vidriós, atès que, segons alguns cronistes, En Colom va tornar al mateix port i vila d’on havia salpat un any abans. Això significava que si s’havia fet a la vela des de Catalunya era normal que retornés a Barcelona. Però si era rebut a Castella és que havia salpat d’aquell regne. Vaig començar a contrastar una mateixa obra amb les seves diverses i subsegüents edicions. Els errors hi eren igualment. La informació variava d’una edició a l’altra. I vaig començar a sospitar que passava alguna cosa a les impremtes. Efectivament: al llarg del segles XV, XVI i XVII es van promulgar les famoses lleis d’impremta, per les quals la Corona, a través d’una molt ben trenada maquinària censora, s’assegurava el control absolut de la impressió de llibres. Les lleis eren categòriques: no es podia editar un llibre que no fos revisat per la censura reial. La multa va passar d’una sanció pecuniària, a l’època de Ferran II, a pena de mort i confiscació de tots els béns sota Felip I de Catalunya i II de Castella. La censura havia d’haver manipulat molt tota la informació que ens ha arribat fins als nostres dies. I vaig començar a regirar altres fonts documentals. I, de totes les recerques fetes en els darrers anys, vaig arribar a la conclusió que En Colom havia de ser un noble català. I el vaig trobar: hi havia un Colom barceloní, de pares mercaders i navegants, noble, diputat, governador, militar, navegant, corsari, membre del Consell d’Estat, amb formació jurídica i fiscal, amb un germà que era el President de la Generalitat i un altre de pertanyent a l’Església, avesat a les tasques de govern, amb escut d’armes, seguidor de la causa del Conestable de Portugal i de Renat d’Anjou, en tant que reis de Catalunya. Addicte, per tant, al casal d’Urgell i a la seva descendència portuguesa i addicte, alhora, a la casa reial de França. No costa gens d’entendre com aquest Colom i el Colom Descobridor se sobreposen i s’entrellacen i esdevenen un de sol si, a més a més, som sabedors que tant els germans i els parents de l’un coincideixen en el nom amb els germans i els parents de l’altre. Això ja és un fet i és un fet comprovat i contrastat. Llavors, mentre em trobava reconstruint aquesta família barcelonina dels Colom i les seves analogies, paral•lelismes, concomitàncies i calcs evidents amb els Colom descobridors, al 1992 va aparéixer un nou llibre d’En Ciaus Parellada, titulat Cristòfor Colom i Catalunya: una relació indefugible, en què demostrava que la dona del Gran Almirall no va ser la Felipa Moniz Perestrello sinó la Felipa de Coïmbra, germana del rei Pere IV de Catalunya, néta del rei Joan I, neboda del rei Duarte, cunyada del rei Alfons V i tia del rei Joan II, i cunyada, a la vegada, de la reina Carlota de Xipre. De cop i volta, i com si una explosió de llum s’hagués efectuat a dins la meva ment, vaig entendre de cop què feia En Colom a Portugal, vivint a la Cort, servint militarment el rei Alfons V, en contra dels interessos dels Trastàmara, i sent home de confiança de Joan II en les seves tasques cartogràfiques i exploracions nàutiques. Però, sobretot, el casament d’En Colom amb aquesta princesa clarificava, d’una vegada per totes, de forma rutilant, que En Colom era membre també de la Casa reial catalana, atès que la Felipa era la néta del comte Jaume d’Urgell i la besnéta, per tant, del rei Pere III de Catalunya. La qual cosa ara feia comprensible que, en sortint del regne lusità, el futur Descobridor fos acceptat a la Cort dels Reis Catòlics, on va viure durant set anys, fent els preparatius de l’armada i l’expedició ultramarines a expenses dels mateixos monarques. I explicava, per raó dels vincles entre la casa reial catalana i Renat d’Anjou i de la casa reial portuguesa i Enric VII d’Anglaterra, la presència dels Colom a les Corts anglesa i francesa. Però, molt especialment, el nou matrimoni posava a palès per què els Reis Catòlics li van atorgar els càrrecs d’Almirall, Virrei, Gobernador General i Capità General. Fins ara, els historiadors no han pogut donar cap raó congruent d’aquestes concessions, i els més crèduls, han interpretat que En Colom a fi d’aconseguir-los va enredar el rei Ferran i tota la Cancelleria reial sencera. Vista la història com una rondalla o com un mite més a prop del còmic i de les justificacions i mixtificacions polítiques, hom ha interpretat que un simple pelacanyes desconegut, sorgit de les fondàries del misteri, plebeu contrastat, sense carrera política ni militar, ni estudis de dret ni de fiscalitat, va ser nomenat pels Reis, amb l’acceptació de la Cort i la conformitat de les lleis i les institucions, en aquests càrrecs a fi que regís en nom seu el nou Regne de les Índies. Inaudit. De l’estudi detallat d’aquestes dues visions de la personalitat d’En Colom, en neix, forçosament, la veritat. Car si el nostre home era un plebeu analfabet i estranger, llavors no va poder ser mai dels mais ni Virrei ni Almirall ni Governador General ni Capità General, perquè aquests títols estaven reservats als membres de la Casa Reial. I si, de veritat, tal com la història ens ratifica sense fissura possible, En Colom va ser nomenat per a aquests càrrecs, sense l’oposició reial ni institucional, i els va exercir legalment al Nou Món, és que el Descobridor no va poder ser, ni de xamba, el Colombo genovès. Congruentment, de l’observació detallada del que acabo d’exposar se’n dedueix que En Colom, per raó dels títols que exercia, va ser un Príncep. En aquest llibre n’explico el perquè. (Extracte del pròleg)

Un Stalingrado en la Anoia en el año 1711: La batalla de Els Prats de Rei fue la más larga y masiva de la Guerra de Sucesión

2009-08-26T01:15:00.000-07:00

Font: elpais.com ; JACINTO ANTÓN - Barcelona - 15/06/2009

"Y estigueren fins al dia de Nadal que sen anaren lo exersit de Phalip quint y lo de Carlos terser lo dia de St. Joan dia 27 de desembre deixant las casas de la vila menos la Rectoria y casa Candido inhabitables". De esta manera estremecedora relata en su diario Joan Fàbrega, payés de Cerarols coetáneo de los hechos, los efectos causados en la localidad de Els Prats de Rei por la batalla del mismo nombre disputada en 1711 entre los ejércitos borbónicos comandados por el mariscal Luis José de Borbón, duque de Vendôme, y los austracistas del mariscal Guido von Starhemberg. Fue un enfrentamiento largo y brutal, con más de 60.000 combatientes, uso masivo de la artillería, asedio, trincheras, asaltos y contraataques, durante el que el bando borbónico trató infructuosamente de arrojar de sus posiciones al variopinto contingente de Von Starhemberg, compuesto de austriacos, holandeses, portugueses, ingleses y catalanes.

El Ayuntamiento de Els Prats de Rei y el grupo de investigación Didpatri (Didáctica y Patrimonio) de la Universidad de Barcelona, con la colaboración del Museo de Historia de Cataluña, han iniciado un exhaustivo estudio científico de esta batalla poco conocida que se alargará los próximos tres años. Los resultados arqueológicos confirman la importancia de la batalla, la tercera en magnitud jamás librada en tierras catalanas después de la del Ebro (1938) y la de Ilerda (César contra Pompeyo, 49 antes de Cristo). Los investigadores califican la batalla de Els Prats de Rei de "Stalingrado catalán", nada menos.

"Fue una batalla muy larga, que involucró a un número extraordinariamente elevado de combatientes -más que en Villaviciosa y que en Almansa-, de fuerte desgaste, con los borbónicos dando y dando, embistiendo de cabeza, empeñados como los alemanes en 1942 en la ciudad del Volga. Y durante su fase final se libró, como la de Stalingrado, con un frío del carajo", justifica el historiador Xavier Hernández."El pueblo se convirtió en un campo de ruinas a las que se aferró la infantería austracista rechazando ataque tras ataque; se conservan testimonios tremendos de la lucha y la destrucción", continúa Hernández. El historiador del grupo Didpatri señala el uso de cañones de 24 libras, los más potentes del momento, cuyas balas de 12 kilos han aparecido en cantidad en la zona.

El campo de batalla es enorme; hay una ruta señalizada y un pequeño museo. La idea es hacer un buen centro de interpretación de la contienda y proteger y valorar uno de los escenarios más interesantes de la Guerra de Sucesión. De momento, la prospección arqueológica, con detectores de metal y GPS, se ha realizado en zonas de campamentos. Han aparecido piquetas, herramientas, botones y balas. "El estudio de esta batalla puede resultar esencial para nuestro conocimiento de los aspectos militares de la Guerra de Sucesión en Cataluña", reflexiona Hernández.

La batalla de Els Prats de Rei se sitúa en la fase de repliegue austracista de la guerra. La victoria de los aliados y la consiguiente retirada de las tropas borbónicas a Lleida mantienen la contienda viva, "significa que la ruleta todavía sigue girando", explica gráficamente Hernández.

El asedio de Els Prats de Rei comenzó en septiembre. Las tropas de Starhemberg, 36 batallones, 44 escuadras y 500 húsares (!), según algunas fuentes, llegaron el día 17, y a las tres horas, las del duque de Vendôme, franceses y españoles, que, a diferencia de las primeras, disponían de artillería. Al día siguiente, según el estudioso Francesc Serra, los cañones empezaron a disparar. El día 19, atacan dos batallones franceses, pero son rechazados. El 23, llega la artillería austracista. Ambos bandos cavan trincheras. A inicios de octubre, Vendôme abre una brecha en las murallas. Minas y contraminas. Diablos, ¡sólo falta la fábrica de tractores Octubre Rojo en este Stalingrado catalán! El enfrentamiento se extiende a Cardona -por donde intentan pasar los borbónicos- y su castillo, que también resiste, pese al ataque salvaje del conde de Muret, que lanza oleadas de granaderos y agota la pólvora de sus cañones de tanto uso. El austracista conde de Eck consigue hacer llegar la petición de ayuda a Starhemberg y éste le envía desde Els Prats de Rei (donde tiene su puesto de mando en la gótica Torre de la Manresana) infantería, 300 dragones y 500 migueletes.

El 20 de diciembre los austracistas pasan a la ofensiva y, después de nuevos combates encarnizados, los borbónicos se retiran el 24, tras perder, según las fuentes, 10.780 soldados de infantería, 4.341 caballos y 2.845 mulas. "Tota la vila posaren per terra, i mai en pogueren treure els del rei Carles", sintetiza el payés Fàbrega.

¿Cuál fue el papel de los combatientes catalanes? "En Els Prats de Rei había unidades regulares catalanas, infantería y dragones, por ejemplo, aunque el grueso eran austriacos, holandeses y portugueses, pero lo más notable es la acción de los migueletes, que realizan misiones decisivas de forrajeo, golpes de mano y distracción, y cubren las retiradas; la petite guerre, que decían los franceses", indica Hernández. "De hecho los migueletes, aunque su forma de actuar no es de guerra convencional, no son simples milicias indisciplinadas sedientas de pillaje, sino verdaderos regimientos de fusileros de montaña. Son, eso sí, la pesadilla de los borbónicos. Tenemos documentado algún ataque nocturno conjuntamente con los granaderos austriacos y se nos explica cómo derribaban las tiendas y acuchillaban con sumo talento a los de dentro".

LLEONARD I LA CASA REIAL CATALANA D’ITÀLIA, per en Jordi Bilbeny

2009-08-26T01:02:00.000-07:00

Ja fa uns dies que he acabat de llegir el llibre d’En Charles Nicholl, Leonardo. El vuelo de la mente. Una obra densa, amb un gran cabal d’informació, sovint aclaparadora, perquè més que destriar el gra de la palla, el que fa és acumular dades i més dades, sense mai saber del cert si són fruit de la vida real, d’afegits dels compiladors o fragments de la vida d’algú altre que supleix la personalitat d’En Lleonard o la inventa.

Sigui com sigui, les dades que En Nicoll ens aporta són més que suficients per adonar-nos, en una primera aproximació, de l’ambient en què es va moure el nostre home. Aquest ambient cortesà, refinat, que li va permetre expandir-se intel·lectualment i artística i que li va garantir l’espai ideal per a la seva realització personal.

D’entrada, com en el cas d’En Colom, sobta que el fill analfabet d’una pageseta sense estudis visqui contínuament a les corts dels prínceps italians. Els biògrafs, també com en el cas d’En Colom, ho relaten de la forma més natural, sense donar-li la més mínima importancia. Els qui sabem com es fa una biografia d’un personatge noble per aplicar-la a un plebeu ho veiem altament desmesurat i grotesc. I és l’indicatiu evident que som davant d’una barreja de personatges.

Pel que fa a En Lleonard, som sabedors que, poc després de la seva arribada a Milà, cap a les acaballes del decenni de 1480, ja “se l’associa especialment amb la Cort d’Isabel d’Este, a Màntua”, on desplega les seves aptituds musicals (1) . Aquí el veiem amb un deixeble seu, Atalante Migliorotti, a qui “al 1493 Isabel li encarregà que li fes una guitarra” (2) .

No deixa de sobtar que la primera aparició d’En Lleonard en una cort italiana sigui precisament la de la Isabel d’Este, car aquesta era filla de l’Elionor d’Aragó, la qual era filla alhora de Ferran I de Nàpols, néta d’Alfons IV de Catalunya i I de Nàpols i neboda del rei Ferran II el Catòlic.

A més a més, Isabel era la germana de Beatriu d’Este, esposa del duc de Milà, Ludovico Sforza, a qui En Lleonard oferirà els seus serveis d’enginyer militar; i germana, a l’ensems, d’Alfons I d’Este, que es casaria en segones núpcies, al 1502, amb Lucrècia Borja, la germana d’En Cèsar Borja, a qui En Lleonard també servirà com a enginyer bèl·lic.

En Nicholl, que, en un apartat del llibre, analitza els papers d’En Lleonard sobre arquitectura, ens advera que “en un foli que es pot datar a començament del 1489, figuren dos dibuixos de planta i alçat d’un petit edifici, cobert per una cúpula, que no és una església. La inscripció l’identifica com «el pavelló del jardí de la duquessa de Milà». Es refereix a la construcción que hi ha al parc del castell dels Sforza”. I afegeix: “És posible que le projecte de renovació del pavelló estigués relacionat amb el casament del jove duc de Milà i Isabel d’Aragó, néta del rei de Nàpols, celebrada al febrer del 1489” (3) .

Efectivament: Isabel d’Aragó era la filla d’Alfons II de Nàpols i d’Hipòlita Maria Sforza, germana d’En Ludovico Sforza. Es va casar amb Gian Galeazzo Sforza, nebot alhora del mateix Ludovico. L’espectacle teatral per celebrar-ne les noces, escaigut al 13 de gener del 1490, va anar a càrrec d’En Lleonard. Per En Nicholl, va ser “la primera participació documentada d’En Lleonard en una obra teatral” (4) . És a dir, que En Lledonard, segons la documentació que tenim, es va estrenar com a escenògraf a la cort d’una altra princesa de la casa reial catalana: Isabel d’Aragó.

La pertinença a la reialesa d’aquesta dama no ha passat desapercebuda a En Nicholl, que escriu sense embuts que Isabel “era d’estirp règia: Alfons, el seu pare, era l’hereu del regne de Nàpols” (5) . Per això mateix, els músics, a l’inici de la vetllada, “arrencaren amb una melodia napolitana en honor de la radiant duquessa” (6) .

Sembla, doncs, que En Lleonard es va quedar a la cort d’Isabel d’Aragó una temporada llarga. A l’agost del 1499, En Lleonard escriu en una página del Còdex Atlàntic: “Per escalfar l’aigua de la caldera de la duquessa, afegeix-hi res parts d’aigua calenta a quatre parts d’aigua freda” (7) . Atent a la jugada, En Nicholl, anota immediatament que “la duquessa en qüestió ha de ser Isabel d’Aragó, vidua de Gian Galeazzo. Ella i En Lleonard eren veïns; Isabel s’allotjava a l’altra ala de la Corte Vecchia, amb el seu fill malalt, Francesco, el «Duchino»” (8) .
Si realment la duquessa a qui En Lleonard escalfa aigua fos Isabel d’Aragó, i els fets passessin un cop aquesta ja fos vídua, això ens podria indicar que el nostre home no deuria entrar a la seva cort per la influència de la nissaga Sforza sinó de la casa reial catalana. És una conjectura, és clar. Però el fet que, mort l’Sforza, En Lleonard es mantingués al servei actiu d’Isabel d’Aragó ho podria fer sospitar. Majorment, perquè, poc després, ja el veiem al servei d’un altre membre de la familia reial catalana: Cèsar Borja, a qui, de forma sorprenent, l’única vegada que En Lleonard l’anomena als seus escrits, no ho fa amb la grafia italiana de “Borgia”, sinó amb la variant catalana “Borges”. O com exposa En Nicholl: “l’únic esment que En Lleonard fa d’En Borja (o Borges, que és com ell ho escriu) es refereix a un manuscrit: «En Borges m’aconseguirà l’Arquímides del bisbe de Pàdua»” (9) .

Segons En Nicholl, “En Lleonard va entrar al servei d’En Cèsar Borja a l’estiu del 1502”(10) . En Cèsar era fill natural d’En Roderic de Borja, que va ser Summe Pontífex entre 1492 i 1503. Els Borja tenien vincles diversos amb la casa reial catalana. Just en aquesta época, la Lucrècia, germana d’En Cèsar, s’havia maridat amb Alfons d’Este, fill d’Elionor d’Aragó i nét d’Alfons IV de Catalunya. I un altre germà, En Jofré, era casat amb Sança d’Aragó, filla natural d’Alfons II de Nàpols i, per tant, besnéta del Magnànim. En Cèsar mateix s’havia casat amb Joana d’Albret, la germana del rei Joan de Navara. És a dir que, quan En Lleonard entra a la casa dels Borja com a enyinyer militar, entra en una familia que s’ajusta amb tota precisió al bell mig de l’entramat de la casa reial catalana a Itàlia. Entra, doncs, també al servei d’un nou príncep. El marit d’una princesa de Navarra. “Príncep de l’Adriàtic” s’autoanomena també en el famós salconduit que atorga a En Lleonard al 18 d’agost del 1502 (11) .
Aquest document és clau i transcendental perquè és aquí on En Cèsar Borja esmenta En Lleonard com a “Nostro Prestantissimo et Dilectissimo Familiare”. En Nicholl, que utilitza una transcripció diferent del document, omet l’esment de “familiar” que En Borja fa. En d’altres transcripcions que he pogut observar, passa el mateix. La qual cosa ens indicaria que l’expressió de “familiar” incomoda. I molt. ¿Com explicar aquest parentiu entre els Borja i En Lleonard si aquest era, com diuen els escrits i els biògrafs, el fill d’una pagesa analfabeta i d’un notari de poca volada? El terme “familiar”, és cert, vol dir també “amic” o “servent”. Però aquí em sembla ben clara la seva accepció oberta i transparent de “parent”. És aquest parentiu sobtat, si fos certa la interpretació que hi dono, el que descol·loca els erudits formals i perpetuadors d’una biografia tan rígida com contradictòria. Per En Manel Capdevila és evident que el terme vol dir “parent”, perquè “fer-lo servir amb el sentit d’«empleat seu» és una redundància, atès que aquest és el motiu del salconduit, explicant amb detall al llarg de tota la carta que treballa per ell”.

El document és també important perquè exposa que “ordenem i manem que el seu portador, el nostre ben amat i molt excels arquitecte i enginyer general Lleonard Vinci, a qui hem encarregat la inspecció de les places i fortaleces dels nostres estats, se li presti l’ajuda que calgui en cada cas o que, a parer seu, estimi necessària” (12) . I, com relleva En Nicholl, “el document concedeix a En Lleonard total llibertat de moviment pels dominis d’En Borja, amb totes les despeses pagades «per a ell i els seus»” (13) : favor més propi d’un parent que d’un servidor.

Llavors, si el terme cal interpretar-lo en el sentit exacte de “parent”, d’on els venia la consanguineïtat? Doncs a través de la casa reial. D’algun vincle encara no clarificat, perquè com és de tothom sabut, l’escut d’armes d’En Lleonard era el mateix que el de la reialesa catalana: tres pals de gules en camper d’or.

Hem vist que En Lleonard es dóna a conèixer a la cort d’una princesa de la casa reial catalana a l’inici de la seva carrera. I l’acabarà, així mateix, rebent la visita d’un altre membre d’aquesta reialesa, perquè serà a l’octubre del 1517, ja a les acaballes de la seva vida, que el Cardenal Lluís d’Aragó, juntament amb el seu secretari Antoni de Beatis, el visitarà al seu estudi. De conformitat amb En Nicholl, “el cardenal Lluís d’Aragó era nét del rei de Nàpols i cosí d’Isabel d’Aragó” (14) . Havia aspirat al soli pontifici, després de la mort de Juli II, al 1513. I, “encara que les seves esperances s’havien vist defraudades per l’elecció de Lleó X, seguí unit al nou pontífex: bàsicament perquè se li havia fet creure que el papa l’acabaria nomenant rei de Nàpols” (15) . És a dir, que som davant d’una nova amistat amb un membre de l’alta jerarquía eclesiàstica que aspirava a Papa, però també a rei. A rei de Nàpols. En Nicholl ens innova que “el Cardenal tronava d’un llarg periple europeu, motivat en part pel desig de distanciar-se d’una conspiració contra el papa Lleó que s’havia escaigut l’any anterior, i en part també per reunir-se amb Carles V, el nou rei d’Espanya” (16) .

No deixa de ser ben curiós adonar-nos que En Lleonard es troba novament al mig del camí entre dos membres de la casa reial catalana: el cardenal Lluís d’Aragó i el nou rei dels catalans: Carles I. I que tota la informació que ens ha pervingut del seu estudi de pintura del final de la seva vida sigui precisament i justament al Diari de l’Antoni de Beatis, secreatri d’En Lluís d’Aragó.

_________
CHARLES NICHOLL, Leonardo. El vuelo de la mente; traducció de Carmen Criado i Borja Bercero, Santillana Ediciones Generales, S.L.; 5a ed., Madrid, 2006, p. 181.
Ídem, p. 183.
Ídem, p. 252.
Ídem, p. 285.
Ídem.
Ídem, p. 286.
Ídem, p. 357.
Ídem, p. 357-358.
Ídem, p. 386.
Ídem, p. 384.
Ídem, p. 388.
Ídem.
Ídem.
Ídem, p. 549.
Ídem, p. 550.
Ídem.

Un profesor de EE.UU. publica un libro en el que afirma que Colón era catalán

2008-10-24T06:47:00.000-07:00

La vanguardia // Rosa M. Bosch // Barcelona // 23/10/2008

Ni genovés, ni portugués, ni croata ni castellano. Para el profesor de la Saint Mary´s University de Maryland (Estados Unidos), Charles F. Merrill, los orígenes del descubridor de América hay que buscarlos en Catalunya, en la familia de la banca Colom de Barcelona, y no en Génova, donde la historia oficial sitúa al almirante. En 'Colom of Catalonia. Origins of Christopher Columbus. Revealed' (Demers Books), que el año que viene verá la luz en catalán, Merrill desgrana sus argumentos a favor de la catalanidad de Colón.

"El navegante se refiere a los Reyes Católicos como ´mis señores naturales´; si fuera genovés no hubiera añadido ´naturales´, hablaría de ´mis señores´ a secas", argumenta Merrill, experto en historia medieval y profesor de castellano y latín en la citada universidad. Merrill, que ha invertido 18 años en la investigación de la teoría catalana de Colón, añade que no ha encontrado "ningún documento oficial de la época en que salga el nombre de Colombo. Aparecen Colomo, Colom y Colón, pero nunca el italiano Colombo. ¿Por qué? Pues porque se castellaniza Colom en las formas Colomo y Colón", opina Merrill en un perfecto catalán.

El autor hace referencia a unos recibos a nombre de Cristóbal de Colomo y Cristóbal Colomo, de 1487, y a las capitulaciones de Santa Fe, del 17 de abril de 1492, en las que ya aparece como Cristóbal Colón. Y más. Merrill cuenta que tras el descubrimiento el navegante escribió tres cartas (una de ellas a Luis de Santángel, escribano de ración), de las que actualmente se conservan copias en castellano y en latín, "pero tenemos argumentos para pensar que la versión original era en catalán. El hijo de Colón, Hernando, un gran bibliófilo, tenía un índice de libros con anotaciones, entre ellos tenía la carta que su padre envió a Santángel y decía que era en catalán".

Merrill, que la pasada semana presentó su libro en Òmnium Cultural de Barcelona, cuenta que hay muchísimas más pruebas que avalan la teoría catalana: "Sus catalanades,puso Montserrat a una isla...". Pero la prueba definitiva está en manos de las muestras de ADN que desde hace años está analizando el genetista José Antonio Lorente.

El morat de la bandera republicana representa Castella

2008-10-22T01:21:00.000-07:00

¿Per què la bandera republicana és tricolor?

El lector // El Periódico // Dimarts 14 d'octubre de 2008 // Margarita Márquez Padorno // Fundació José Ortega y Gasset

Per esbrinar els orígens d’aquesta ensenya ens hem de remuntar al 1820. El general Riego, després de reproclamar la Constitució de Cadis, provoca durant un breu lapse de temps l’obertura liberal del Govern de Ferran VII. Durant aquest període, es funda la Milícia Nacional, a la qual se li assignen banderes de color morat amb l’escut de Castella i Lleó. Va durar molt poc, ja que aquell mateix any és substituïda per una altra de vermella i groga. El 1823, el retorn de Ferran VII a l’absolutisme acabaria fins i tot amb la Milícia Nacional.

El 1843, sota el regnat d’Isabel II, es va decretar la unificació de la bandera d’Espanya. En aquest decret regulador es permet als regiments que abans tinguessin
banderes morades l’ús de tres corbates (corbates són els cordons que pengen dels extrems superiors de les banderes) amb els colors vermell, groc i morat. Aquest és el verdader antecedent de la tricolor.

"Dos cuartos de seis en punto"

2008-10-14T00:47:00.000-07:00

Quina hora és, Espanya?
per Miquel Colomer

Si són les 17:30 h. i algú em demana en espanyol quina hora és, contesto: sí, un moment, son dos cuartos de seis en punto. I em quedo tan ample perquè sé que no cometo cap error lingüístic. L'error és d'una altra espècie. L'error és que no contesto segons els sistema horari espanyol. Eh que no sona bé això de dos cuartos de seis? Doncs a mi em passa exactament igual amb la gent, i n'hi ha molta, potser és majoria, que diu les cinc i mitja. De seguida penso: això no és cap hora, aquesta és una persona equivocada. Per què costa tant de fer entendre que el sistema horari català és un altre? Totes aquestes persones, si els toqués viure a Alemanya, aprendrien sense problemes el sistema horari alemany, sense cap problema, i mira que el sistema alemany és molt semblant al nostre. Funcionem pels quatre quarts de l'hora que encara no és, de l'hora que està per venir. I mai no restem, mai no usem "menys" per dir les hores. Falten cinc minuts per a les sis. Si sentim que algú diu que el partit començarà a les deu menys quart, per exemple, és que aquest partit no començarà mai, senzillament perquè aquesta hora no existeix i és impossible que res comenci a una hora que no existeix. Ara és un quart i mig de vuit i a sobre volen que el català no sigui obligatori per viure a Catalunya. Espanya s'atreveix a tocar la llengua catalana, que és el cor de la nació. Cal esperar que ho intentaran també amb les escoles i el que haurien de fer és el que de veritat els demana el cos, que és prohibir-nos-la, posar-la fora de la llei, posar-nos a tots fora de la llei. Ja ho han fet altres vegades. Espanya és Espanya, de dretes o d'esquerres o de centre liberal, feixista o comunista, tant és, és Espanya i encara aquí hi ha gent que n'espera no sé què. Ens diuen nazis quan defensem la llengua i el país. Imagina't si tinguéssim una mica de poder real i se'ns acudís de legislar contra l'espanyol sentenciant que no és obligatori per viure a Espanya! Mare de Déu! Escolta Espanya, que tens hora? Quina hora és?

Pals, port ideal (com ho va ser per la sortida d'en Cristòfor Colom)

2008-10-05T23:58:00.001-07:00

Diumenge, 5 d'octubre de 2008 // Font: VilaWeb // Per en Miquel Parolí

El centenari de la denominació Costa Brava ha coincidit amb l'acalorament i els esbufecs que provoca el projecte del parc natural del Montgrí, les Medes i el Baix Ter. Aquest parc ens donarà almenys tants motius d'entreteniment i amenitat com la variant de la Bisbal. Salvem l'Empordà! Ja ho crec, que l'hem de salvar! L'Empordà està morint d'èxit. S'han guanyat massa diners a l'Empordà, a les darreres dècades. S'hi viu massa bé. Quan en un lloc es guanyen tants diners i s'hi viu tan bé la nostra tendència natural a voler guanyar encara més diners i a voler viure més bé acaba matant la gallina dels ous d'or. O, si no la mata, l'engreixa tant, la deixa tan embofegada que la pobra bèstia ja no retira a res ni a ningú. Això és el que passa a l'Empordà, que la bèstia s'engreixa i s'engreixa i no hi ha cap dietista capaç d'aturar-ho. Un parc natural en un indret que fa tanta set al sector dels negocis turístics? Deu ser la broma de l'any del centenari. Des que es va saber que Ràdio Liberty desapareixeria de la platja de Pals i encara més des del dia que vam veure caure les antenes fem com els gats davant del forat d'un talp: esperem. Ja ho sabeu, els gats s'asseuen davant del forat del talp estones i estones, immòbils, amb tota la paciència del món.

Doncs bé, estem asseguts esperant de veure com acabarà la platja de Pals. Perquè sospitem com acabarà. Justament per contradir la intenció d'integrar-la al parc natural, aquests dies hem llegit l'opinió que la platja de Pals és idònia per posar-hi amarradors i fer-hi activitats nàutiques. Ho és, sens dubte. Ho és tant que fins i tot n'hi ha que sostenen que el navegant Cristòfor Colom va embarcar al port de Pals en el cèlebre viatge en què va descobrir les Amèriques. Mireu si en fa, de temps, que aquest indret és idoni per a la nàutica. Això s'hauria d'explotar. Si els promotors i els historiadors es trobessin seria oli en un llum. Si es demostrés que Colom va sortir de Pals, vejam qui gosaria negar la reconstrucció d'un port tan històric. Per atraure turisme cultural i de qualitat, naturalment.

http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=3018957

Escu d'armes i CARTA D'EN CÈSAR BORJA A LEONARDO VINCI (i no pas DA VINCI)

2008-10-05T23:49:00.000-07:00

Aquí teniu, entre d'altres, l'escut d'armes d'En Leonardo da Vinci.
Feu-hi un cop d'ull.

http://home.att.net/~numericana/arms/index.htm#vinci

"Leonardo da Vinci (1452-1519)
Or, three pallets Gules."

_________________

CARTA D'EN CÈSAR BORJA A LEONARDO VINCI (i no pas DA VINCI)

The Letter Patent runs thus : Caesar Borgia de Francia Dei Gratia Dux Romandiole Valentieque, Princeps Hadrie, Dominus Plumbini etc. Ac Sancte Romane Ecclesie Confalonerius et Capitaneus Generalis. Ad Tutti nostri Locotenenti, Castellani, Capitanij, Conducteri, Officiali, Soldati et Subditi ; A li quali de questa peruerra notitia ; Commettemo et Commandamo the al nostro Prestantissimo et Dilectissimo Familiare Architecto et Ingengero Generale Leonardo Vinci dessa ostensore ; el quale de nostra Commissione ha da considerare li Lochi et Forteze de li Stati nostri ; Ad cio the secundo la loro exigentia et suo iudicio possiamo prouederli Debiano dare per tutto passo libero da qualunque publico pagamento per se, et li soi Amichevole recepto et lassarli uedere, mesurare, et bene extimare quanto uorra ; Et ad questo effecto, Commandare homini ad sua requisitione, et prestarli qualunque adiuto adsistentia, et Fauore recercara, Volendo the dellopere da /arse neli nostri Dominij Qualunque Ingengero sia astrecto conferire con lui, et con el parere suo conf ormarse ; Ne de questo presuma alcuno fare to contrario per quanto li sia charo non incorrere in la nostra Indignatione.1 Datum Papie die Decimo octavo Augusti, Anno Domini Millesimo Quingentesimo Secundo Ducatus Vero Nostri Romandiole Secundo.
________ Per en Jordi Bilbeny________

Pals (de l'Empordà) o Palos (de la Frontera)? Colom va sortir de Catalunya

2008-08-12T03:23:00.000-07:00

Diari de Girona NOTÍCIES // Dissabte 09 d'agost de 2008 //

Per què no pot ser català?
L'origen de Cristòfor Colom sempre s'ha posat en dubte. La versió més arrelada i que tots coneixem és que l'home que va assegurar que per l'oest s'arribava més ràpid a les Índies que no pas per l'est, però que es va topar i descobrir el continent americà, era d'origen genovès. I que la Pinta, la Niña i la Santa Maria havien salpat d'una població anomenada Palos abans de topar-se per primer cop amb el Nou Món. Aquesta és la creença més generalitzada perquè així ens ho han ensenyat i perquè donem per suposat que això se sostenta amb documentació històrica que ho hauria d'acreditar. Però, no tothom segueix la doctrina general i en Jordi Bilbeny (Arenys de Mar, 1961), filòleg i historiador, defensa la catalanitat de la descoberta d'Amèrica. La seva és una teoria de la manipulació que, si ens la creiem com ho fem dels llibres d'història que aprenem a l'escola, explica perfectament la catalanitat de Colom i que el Pals d'on van salpar les tres naus que van descobrir Amèrica era el del Baix Empordà. De paraula, Bilbeny assegura que té els documents que ho confirmen, cosa que no diuen els llibres de text. Creure una o altra cosa és qüestió de fe. I no està sol, sinó que hi ha molts d'altres historiadors, com Teresa Baqué, que comparteixen teoria.

Jordi Bilbeny ha dibuixat un cercle que a mesura que ha anat fent els descobriments diu anar tancant. Ahir, aquest diari informava de l'anunci fet per la Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya que ha trobat documents que proven que el Pals baixempordanès tenia port els segles XVI i XVII. Per Bilbeny, aquesta ha estat la base de la seva investigació des de fa 20 anys i assegura que té referències del port de Pals des del segle X fins el XVIII que es fan en textos que documenten ràtzies d'àrabs que desembarcaven a Pals i baixaven cap a Barcelona o d'altres amb gravats on apareixen embarcacions que fondejaven enfront de la platja: "No era un port artificial ni hi havia cap escullera. Els vaixells ancoraven". D'aquesta manera, el Palos es converteix en Pals, i més quan afirma que Palos de Moguer -el poble andalús d'on es diu que van sortir les tres embarcacions en el primer viatge- no ha existit mai i que el Palos que existeix, de la Frontera, a Huelva, no es correspon amb la població fortificada i vila de nobles que apareix en les cròniques. De fet, diu que els gravats d'aquest suposat Palos correspon amb Pals.

Aclarida la localització, arriben els protagonistes. Colom era de Barcelona i va lluitar a la Guerra Civil catalana al costat de Iañes Pinzón, els coneguts germans Pinzón, portuguesos, que ha trobat documentats a Palau-saverdera i Hostalric i que es van unir a la recerca de la nova ruta a les Índies. Del cartògraf i capità de la nau Santa María, Juan de la Cossa, Bilbeny sosté que és Joan de Cossa, de Castelló d'Empúries. La relació amb aquesta zona de la Costa Brava també la troba en la segona flota que va a Amèrica, en què hi és Pere Bertran de Margari, de Castell d'Empordà, o que el Comte d'Empúries, senyor de la vila de Pals, és l'únic que les cròniques recullen que cabalcava al costat de Colom i dels Reis Catòlics. Més relacions són el matrimoni de Jaume Colom -Diego Colom en la història oficial- es va casar amb Isabel de Gamboa, filla de Martí de Gamboa, capità de la fortalesa de Torroella de Montgrí.

Aquí no s'acaben les vinculacions, però són les més destacades que explicarien que Pals i Catalunya van ser l'origen del descobriment del Nou Món. Per Bilbeny, la censura estatal es va encarregar d'esborrar-ho tot i esvair la catalanitat d'Amèrica.

Was Columbus Catalonian?

2008-04-13T15:05:00.000-07:00

School children around the world are taught that Christopher Columbus was Italian, or, more precisely, a Genoese who sailed to the New World for the Spanish only because that country’s sovereigns gave him the money for the project. The idea that Columbus was Italian also fits well with some histories of the Renaissance, which hold that Italy was the birthplace of the Renaissance and that it spread from there. In fact, the Renaissance in Spain is often said to have begun in 1492, the year Columbus, an Italian, "discovered" the Americas.

But what if Columbus were born somewhere else? What if he were Spanish or Catalonian, an area of Spain with Barcelona as its political and cultural center? Such a finding could have far-reaching implications for historical scholarship and for national identities—in fact, it could provide evidence for other historical theories which hold that Italy’s role in the Renaissance may be less prominent than previously thought.

These are some of the implications that stem from Professor Charles J. Merrill’s 40-year program of research to discover the origins of Columbus, the findings of which are summarized in this book. "There‘s no question that some of the proponents of the revisionist theories of Columbus’s origins have been moved by nationalism or other non-scholarly considerations," Merrill writes in the Introduction. "The best of the unofficial theories have been published in books and journals with minimal circulation, often in obscure languages, that take a good deal of effort to find and read. Having taken the trouble to find and read them, I propose briefly to rehearse those alternative theories ... then to give the standard, Italian version and explain ... the objections that have been made to it; and then to expound ... the thesis that I think is most likely to be the true one: namely, that Christopher Columbus was a Catalan, born in the principality of Catalonia, a member of a family hostile to the dynasty that ruled his country."

Contents

Preface
Introduction
Map
Chapter 1 Claims That Columbus Was Not Italian
Chapter 2 The Official Story: Columbus Was Italian
Chapter 3 Weaknesses in the Official Story
Chapter 4 History of Columbus’ Catalan Origins
Chapter 5 Colom Catalià
Chapter 6 The Trastámaras
Chapter 7 Questions Answered
Chapter 8 Conclusion
Bibliography
Index

CHARLES J. MERRILL is associate professor of foreign languages at Mount Saint Mary's Seminary in Emmitsburg, Md., where he teaches Spanish and Latin. He graduated from Dartmouth College and earned master’s and doctorate degrees from Duke University. He has done extensive research in medieval Catalan literature and has appeared on a Discovery Channel documentary that examined the life of Christopher Columbus.
http://www.demersbooks.com/colom.html

L'Apropiació del Descobriment d'Amèrica: Una Conspiració d'Estat?

2008-04-13T14:42:00.000-07:00

DESCARREGA'T LES DUES PARTS (clica sobre els enllaços)
1. PART 1 (.avi)
1. PART 2 (.avi)

I. Primera part

http://video.google.com/videoplay?docid=-5631255691792975291

II. Segona part

http://video.google.com/videoplay?docid=7341535347187977012

A woman, aided by her many conversations with Armand de Fluvià, Ferrany Juste and Jordi Bilbeny, one after another, unmasks the historical and political twists and turns which are hidden behind the Discovery of America. The falsification of the personality and political nature of Christopher Columbus was firstly the work of the Castilian Crown and later on of the Spanish State. So his origins, age, family, the purpose of the voyage and scientific knowledge have all been manipulated to make them converge with another person from the same period but who had nothing to do with the historic events and who only shares his name with the Admiral.

Catalan with subtitles in English of the film "L'Apropiació del Descobriment d'Amèrica: Una Conspiració d'Estat? "
_______________________

L'Apropiació del Descobriment d'Amèrica: Una Conspiració d'Estat? (David Grau)

Guió i direcció de David Grau //Una producció de Pilar Montoliu amb la participació de Televisió de Catalunya, S.A. // Amb la col·laboració especial de: Carme Sansa, Jordi Bilbeny, Ferran Juste, Armand de Fluvià, Julio Izquierdo.

Una dona inicia el seguiment de les pistes que un jove historiador li va marcant sobre la falsificació històrica que envolta tots els fets relacionats amb el descobriment d'Amèrica i posa de manifest un engany acceptat per la ciència històrica i que fa alguns segles que dura. Amb l'ajuda de múltiples converses i entrevistes, amb l'Armand de Fluvià, Ferran Juste, Jordi Bilbeny, la protagonista anirà desemmascarant una per una totes les tergiversacions històriques i polítiques que s'amaguen darrera el descobriment d'Amèrica.

"Americae" La descoberta catalana d'Amèrica i Colom Català (XV-XVI)

2008-04-13T14:41:00.000-07:00

Documental "AMERICAE" que incideix en la investigació del català més universal de tots els temps, en Cristòfol Colom. AMERICAE, és un treball de recerca de l'escola FREDERIC MISTRAL, fet pels alumnes Daniel de la Orden i Roger García, on l'apartat literari va ser de Roger i l'apartat àudio-visual de Daniel, sota l'apadrinament d'en Jordi Bilbeny, i sempre amb la recerca dels orígens del Cristòfol Colom com a fita principal.
___________Nota dels autors________

Amb motiu del nostre treball de recerca, el nostre projecte era fer una síntesi audiovisual de la descoberta catalana d'Amèrica,aplicant els coneixements cinematogràfics i la nostra capacitat creativa per elaborar un documental-maqueta, d'una manera proporcionada a els nostres mitjans i limitacions. Així, voliem fer un projecte divilguatiu, atractiu, d'una llargària limitada (hora i quart) amb un seguit de recursos que mantinguessin a l'espectador interessat atent. L'esforç ha sigut múltiple: d'una banda cercar a tots els entrevistats (Carles Camp, Jordi Bilbelny, Armand de Fluvià etc), d'altra elaborar un guió sintetitzant l'extensa documentació que teniem d'una manera documentada i entenedora, axí com demanar permís a les diverses zones on es desenvolupa el projecte. L'objectiu no era pas el de trobar quelcom nou o de verificar les proves, sinó el de sintetizar tota una recerca elaborada per altra gent en un documental que complís proporcionalment els requisits mínims en el món audiovisual.

La península Ibèrica, mines d'or, Amèrica.. i tot 500 anys abans d'en Colom!

2008-04-13T14:40:00.000-07:00

"La Contra", La Vanguardia 23/03/2002
Entrevista a EDWARD K.FLAGLER, defensor dels set pobles apatxe

(...)
–La leyenda dice que cuando los árabes invaden la Península, siete obispos hispanos huyen a América: 500 años antes que Colón. Allí fundan las siete ciudades de Cíbola. Los conquistadores identifican los relatos sobre los indios Pueblo con esas ciudades fabulosas junto a minas de oro... ¡La fiebre del oro!

–Y Cíbola podía estar en Nuevo México...
–Sí. Buscándola, Vázquez de Coronado se encuentra en 1540 con los apaches de las llanuras. Les llama "apachu" porque los zuñi les llamaban "apachi" (enemigos).
(...)

"Sobre la proporció Àurea", dedicat a Ludovico Sforza

2008-04-13T14:39:00.000-07:00

The title page of Pacioli's On the Divine Proportion, dedicated to Duke Ludovico Sforza of Milan

La Traïció Anglesa 1713, La Pau d'Utrecht

2008-04-13T14:38:00.000-07:00

Recollim de la pàgina http://www.11setembre1714.org el que suposà per a Catalunya la "traïció anglesa".

"Fue el Emperador Nuestro Señor precisado a proponer la separación de la Monarchia de España, y en el caso de no tener grata aceptación, (....) que el Principado de Cathaluña quedase libre y república, baxo la protección de su Ausgusta Casa y de los aliados"

"el ministerio inglés, contradijo como impertinente e impraticable, la demanda del Emperador de erigir Cathaluña en República.

Y assí se ha visto después, que el designio del ministerio inglés era el de sacrificar la Nación Cathalana, a sus caprichos".
Capità Francesc de Castellví i Obando (1682-1757)
"Narraciones históricas desde el año 1700 al 1725", IV-2, f.297

"viendo que los abandonábamos, nos gritaron Traidores y todos los nombres mas viles que se les ocurrieron, y el pueblo nos lanzó piedras diciéndonos que les havíamos traicionado, poniéndolos en manos del Rey Felipe"
Soldat britànic John Fontaine
The Journal of John Fontaine

"It is not for the interest of England to preserve the Catalan Liberties."
Henry St. John Bolingbroke
Secretary of State for Foreign Affairs (Utrecht, 1713)
Cita reproduïda per Soldevila a "Anglaterra i Catalunya", pàg 23

"and the Honour of the British Nation, always renowned for the Love of Liberty, and for giving Protection to the Assertors of it, was most basely prostituted and a free and generous People, the faithful and useful Allies of this Kingdom, were betrayed, in the most unparalleled Manner, into irrevocable Slavery".
vol 19, 20. Journal of the House of Lords of the United Kingdom

Podeu descarregar-vos sencer el tractat en aquest mateix web:
20 de Juny de 1705, Tractat d'Aliança entre Anglaterra i Catalunya (Pacte de Gènova)

"'Tirant', castellà", per Isabel-Clara Simó

2008-04-13T14:36:00.001-07:00

AVUI 12/03/2007
'Tirant', castellà
Isabel-Clara Simó

Arribo a un hotel de València on, oh venturosa casualitat, hi ha a l'habitació una filera de llibres per a gaudi dels clients. Hi ha part d'una col·lecció anomenada Clásicos Castellanos, d'Espasa-Calpe. El primer llibre que trec del prestatge és, per a la meva sorpresa, Tirante el Blanco (1974). Al llom posa com a autor Joan Martí de Galba. A dins, posa també el nom de Joanot Martorell. Vet aquí el nostre clàssic transformat en "clásico castellano" -si almenys fossin Clásicos Españoles!-. Hi diu, a dins, "Versión castellana del 1511", és a dir, que, si ho tradueixes, hula-hoop, t'ho quedes, amb la mateixa desimboltura amb què Vargas Llosa acaba d'esdevenir un autor català, car els camins de l'administració són inescrutables. Joan Martí de Galba figura en moltes edicions del Tirant com a coautor, si bé avui els estudiosos en descarten cap mena d'intervenció literària; se suposa que només va ser qui en pagava l'edició. I els qui paguen volen lluir nom, de tota la vida. En qualsevol cas, tan valencià, i per tant de la Corona Catalano-aragonesa, com Martorell. Hem sentit crits de l'estil "Ens han furtat la paella", referint-se a Catalunya, però mai he sentit cap veu ultra que protestés que Espanya s'apropia del País Valencià amb una cara dura impressionant. El País Valencià són "las provincias amigas", malgrat com es van comportar enguany fa exactament tres-cents anys. Des d'aleshores l'espanyolisme ha galopat entre els valencians sense pietat ni respecte i entre aplaudiments de valencians convençuts que l'invasor és nostramo. I és que els valencians hem vingut al món a patir, maleït sia.

http://www.avui.cat/avui/diari/07/mar/12/345218.htm

"És una llei de la història d'Espanya la necessitat de bombardejar Barcelona cada cinquanta anys" Manuel Azaña

2008-04-13T14:35:00.001-07:00

"La dona es brinca i l'home es trinca", diuen. I això mateix pensen amb relació a catalans i bascos. Ja ho deia Manuel Azaña: "És una llei de la història d'Espanya la necessitat de bombardejar Barcelona cada cinquanta anys. El sistema de Felip V era injust i dur, però sòlid i còmode. Ha servit per a dos segles".

Font: "La cerrazón contra el poble basc"
per Víctor Alexandre
dimarts, 13 març 2007

La cacera de bruixes a Catalunya s. XVI-XVII

2008-04-13T14:34:00.001-07:00

Cervantes dedica un "Viatge del Parnàs" a un censor/inquisidor?

2008-04-13T14:18:00.000-07:00

Sembla estrany que un autor de qualsevol índole decidís dedicar un llibre seu a algú d'una institució que es dedicava a retallar/manipular/afusellar els llibres d'aquelles coses que podien ofendre a la corona castellana.

(Imatge enviada per en J.S.)
La censura no era cap "chorrada". Si una obra no era acceptada no s'editava. Segons biografies oficials de Cervantes, Rodrigo de Tapia tenia 15 anys al 1614 i el seu pare, Pedro de Tapia, a més d'inquisidor, també era ministre d'estat. Es possible que Cervantes busqués estar a bé amb el censor per a poder publicar a més de cercar protecció. També Lope de Vega dedica sis anys després una comèdia a Rodrigo de Tapia. Els Tapia tenien fama de garrepes i Cervantes dedica les obres que edita posterioment (Quixot 2a part, Novel.les exemplars) al Conde de Lemos, virrei de Nàpols, que passa a ser el seu benefactor. (Resposta al blog)
__________________________

ALBERTO BLECUA (Manual de Crítica Textual), en parlar de la transmissió impresa escriu:

"Esment a part mereixen les edicions falsificades i contrafetes, IMPRESES AMB PEU D’IMPREMTA I ANY DIFERENT AL VERITABLE, frau molt freqüent al segle XVII"

(p. 177)

Passa amb Guzmán de Alfarache, el Persiles d’En Cervantes, algunes comèdies d’en Lope de Vega, Tirso de Molina i Calderón de la Barca i "en general ab totes aquelles obres de gran èxit, per motius literaris o d’altre índole" religiosa o política, p. 177.

En Josep Guia també ha demostrat que la falsificació de l’autoria s’esdevé també al Tirant lo Blanc.

Diu En Blecua que "En tots aquests casos cal un coneiment molt profund dels impresos de l’època per poder determinar la data i el lloc d’impressió" (p. 177)

I avisa que "no s’han de confondre les impressions il·legals amb d’altres de perfectament lícites".

I rebla: "Les queixes dels poetes [i escriptors en general] per deturpació de les seves obres, i pels furts i les falses atribucions, sobrepassen en alguns casos el simple tòpic retòric"
Jordi Bilbeny

Ripoll reclama al Vaticà la Bíbilia de Ripoll (s. XI)

2008-04-13T14:17:00.001-07:00

L'Ajuntament de Ripoll (el Ripollès) vol demanar al Vaticà que torni al municipi la Bíblia del segle XI, impulsada per l'abat Oliba, que és en poder de la Cúria romana. La Bíbilia, que mesura 55 per 37 centímetres, té una gran riquesa de textos, alguns dels quals són il•lustrats.
La Bíblia va sortir de Ripoll quan el poble va passar a la custòdia del monestir de Sant Víctor de Marsella el 1172, lloc on van anar a parar la majoria de manuscrits de Ripoll. De Marsella va anar al Vaticà, entre 1607 i 1621, quan un nebot del papa Pau V es va dedicar a recollir manuscrits de l'antiga Provença.
(Gravat del Telenotícies Migdia de TV3, 16 de febrer de 2006)

Voleu conèixer en Bilbeny? Entrevista a TV Mataró

2008-04-13T14:16:00.000-07:00

Jordi Bilbeny (Arenys de Mar, 1961) és llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat Autònoma de Barcelona i doctorand en Història Moderna a la Universitat de Barcelona.
Entrevista a Jordi Bilbeny, que porta 20 anys investigant el tema d'en Colom Català, a part també d'estar destapant la catalanitat de Cervantes (o Servent).

Colom: mort i enterrament a Catalunya

2008-04-13T14:14:00.000-07:00

Conferència "Colom: mort i enterrament a Catalunya. Estat de la qüestió", i presentació d'un document inèdit, al Col·legi de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i Ciències de Catalunya, Barcelona, 24.05.06. En Jordi Bilbeny desenvolupa en la seva conferència la possibilitat que hagués estat enterrat "amb pompes fúnebres" a la Catedral de Barcelona.
"Les poques dades que tenim sobre el dia i el lloc de la mort d'En Cristòfor Colom ens les proporcionen, en llurs obres, uns quants cronistes d'Índies. D'entrada, com que tot el que afectava el descobriment d'Amèrica, s'havia posat --per la Reial Cèdula de 21 de setembre de 1556, reforçada per la del 14 d'agost del 1560-- sota la supervisió de la censura reial a fi i efecte d'encobrir la vida i els fets del Descobridor i d'anar ajustant les gestes de Catalunya a la geografia i als personatges de Castella, tot el que se'ns diu en aquests llibres cal posar-ho sistemàticament en quarantena. Això no vol dir que sigui tot sigui fals de cap a cap, sinó que sota el retoc i l'arranjament del censor s'hi mostren encara rastres que ens permeten fer-nos una idea del que realment es va esdevenir." Jordi Bilbeny

Josep Benet: "Franco hauria de ser jutjat com a criminal de guerra"

2008-04-13T14:12:00.000-07:00

Aprofitant que el 5 de juliol de 2006, al Parlament Europeu es va fer una condemna explícita a la dictadura de Franco, volem recuperar un vídeo en què Josep Benet demanava que es "redacti un informe com el que s'hauria fet el 1945 si s'hagués pogut presentar el general Franco davant d'un tribunal penal internacional com com a criminal de guerra".

La Inquisició va ser una eina política I DE CASTELLANITZACIÓ contra la Corona d'Aragó

2008-04-13T14:06:00.001-07:00

"[La Inquisició] va fomentar la castellanització dels territoris de parla catalana?

Tots els textos que s'escrivien passaven per les mans dels inquisidors i les obres en català rebien d'entrada un tracte negatiu, ja que els inquisidors no les entenien. L'existència d'aquest tribunal va crear una autocensura entre els creadors que incloïa també la llengua en què s'escrivia."

Fragment de l'entrevista a Àngel Casas a la revista Sàpiens número 52. Recomanem llegir l'entrevista completa, clicant sobre la imatge.

És això el que li va passar a en Servent (o Cervantes) i a molts d'altres?

"El secreto catalán de Moctezuma" El País

2008-04-13T13:55:00.000-07:00

JORDI SOLER 13/04/2008, ELPAIS.COM

Xipaguazin Moctezuma, hija del emperador azteca, se casó con don Juan Grau, barón de Toloriu, un diminuto pueblo del pirineo leridano. Enterró un tesoro allí y aún hay gente que lo busca.
En 1934, un grupo de aventureros alemanes compró, por 3.000 pesetas de entonces, todas las tierras que había alrededor de una gran masía. La propiedad comenzaba a las afueras de Toloriu y llegaba más allá del camino a Querforadat, dos poblaciones que están al pie de la sierra del Cadí, en la Cerdaña catalana, muy cerca de la frontera francesa. Esta masía, que hasta hoy se llama Casa Vima, ha sido durante siglos objeto de un considerable número de especulaciones y la ilusión de una variada fauna de cazadores de tesoros, como ese grupo de aventureros alemanes que llegó hasta ahí, armado con palas y zapapicos, y el objetivo impostergable de desenterrar el tesoro de Moctezuma. La historia del tesoro del emperador azteca enterrado en un pueblo perdido en el norte de España parece un cuento; durante quinientos años, sus pormenores han dado tumbos, de boca en boca, por toda la región, y quien se acerque hoy a Toloriu, ese misterioso pueblo de 14 habitantes que está encaramado en una montaña, se encontrará con una placa, puesta en el portal de la iglesia, donde dice que la princesa Xipaguazin Moctezuma, hija del emperador mexicano y esposa de Juan de Grau, barón de Toloriu, murió en el año 1537. Por si esto fuera poco, la placa está escrita en francés, firmada por los “Caballeros de la orden de la corona azteca de Francia” y por un tal Chevalier L. Vidal Pradal de Mir, que es, al parecer, uno de los heterónimos de SMI príncipe Guillermo III de Grau-Moctezuma, descendiente del barón de Toloriu, que en los años sesenta del siglo veinte hizo su agosto en Barcelona vendiendo títulos nobiliarios y condecoraciones de la corona azteca a la gente que deseaba, y podía pagarse, un sitio en la realeza. Aquel grupo de aventureros alemanes llegó a Toloriu siguiendo la estela de unos pagarés donde constaba que los antiguos habitantes de la Casa Vima prestaban dinero y, además, hacían operaciones mercantiles con monedas de oro extranjeras; este dato, más la historia de la princesa mexicana que había llegado hasta allá con parte de la fortuna de su padre a cuestas, constituyó un motivo sólido para que los alemanes en 1936, una tropa de espeleólogos de Madrid en 1960 y un sinnúmero de avariciosos equipados hasta los dientes, que aparecen todavía de vez en cuando por la región, escarbaran agujeros periódicamente con la ilusión, un poco infantil, de dar con un cofre lleno de lingotes de oro que, cuando menos de manera teórica, debe ser un baúl mucho más dotado y valioso que aquellos que enterraban los piratas en las islas del Caribe. Sobre este tesoro y sus forofos, los habitantes de Toloriu prefieren guardar silencio, pero, como suele suceder con las historias estupendas, ésta se ha ido contando en diversos documentos y publicaciones, y de paso se ha ido enredando con las historias del resto de los herederos del emperador Moctezuma, que hoy son más de mil y viven entre México y España.

Resulta que don Juan de Grau, a la sazón barón de Toloriu, se embarcó hacia el Nuevo Mundo con Hernán Cortés y que, una vez efectuada la conquista, buscando su media naranja entre la realeza local, se casó con la princesa Xipaguazin Moctezuma, aunque hay historiadores que sostienen, ante la falta de un acta que lo compruebe, que aquello no fue una boda, sino un simple amancebamiento, e incluso hay quien dice que el barón, que era alérgico a los trámites y a la espera que éstos suponen, optó por la vía rápida y expedita del secuestro. Moctezuma, no está de más decirlo porque es parte del sainete, tuvo diecinueve hijos de diversas mujeres, y Xipaguazin era una de sus herederas; Xipaguazin, que ya para esas alturas, y con el fin de poder dirigirse a ella por su nombre, había sido rebautizada por el barón como María. La princesa se embarcó con don Juan de Grau a Toloriu, acompañada por uno de sus hermanos y un séquito de asistentes que llenó la Casa Vima, entonces propiedad de la familia del barón. Años más tarde, y uno antes de abandonar este mundo, la princesa tuvo un hijo que fue bautizado el 17 de mayo de 1536; el niño era un mestizo canónico, encarnaba la síntesis de las razas y también la de los títulos, privilegio que lo hizo poseedor de este potente e inconcebible nombre: Juan Pedro de Grau y Moctezuma, barón de Toloriu y emperador legítimo de México. Justamente aquí, en la palabra “legítimo”, comienza este enredo que pronto cumplirá quinientos años. No es difícil imaginar la vida que llevaba la pobre princesa mexicana en aquel pueblo medieval de piedra, pegado a los Pirineos, con un clima de perros y un ambientillo que nada tenía que ver con la vida templada, colorida, sabrosa y llena de bullicio que llevaba en la corte azteca, cuando todavía era Xipaguazin y no María; no hay registro de los esfuerzos que debe de haber hecho para adaptarse a su nueva realidad de baronesa catalana, pero se sabe que su hermano, pasado el primer invierno, regresó a México y que su séquito, una docena de indios tristísimos, trashumaban los domingos por la única calle que tiene Toloriu, rumiando conceptos depresivos y soltando de cuando en cuando un espeso lagrimón. La hija de Moctezuma murió el 10 de enero de 1537 y fue enterrada en la parroquia del pueblo; meses antes, probablemente ofuscada de tanta melancolía, había tomado la precaución de enterrar sus bienes en algún sitio alrededor de la Casa Vima. Cuatrocientos años más tarde, en 1936, en los albores de la Guerra Civil, la tumba de la princesa fue saqueada y destruida, y todo lo que queda hoy de ella es la placa que puso a la entrada de la iglesia SMI el príncipe Guillermo III de Grau-Moctezuma, ese brumoso heredero que hace cincuenta años, como se ha dicho más arriba, vendía títulos nobiliarios y condecoraciones de la corona azteca. Hay un refrán catalán que da una idea de la dimensión que tiene Toloriu en el imaginario de los vecinos de la zona: Toloriu a on les bruixes hi fan el niu (Toloriu, donde las brujas hacen el nido); al margen del porcentaje de verdad que pueda tener este refrán, es cierto que el pueblo termina en una planicie que se abre, de manera sobrecogedora, hacia las montañas, y que dentro de la composición de este paisaje cabría perfectamente una vieja, vestida de negro, montando una escoba.

Mientras la descendencia de la princesa Xipaguazin tejía sus líneas desde Toloriu, Diego Luis, hijo de Pedro de Moctezuma y nieto del emperador, lo hacía desde Granada; se había casado con Francisca de la Cueva, que era española, y con ella procreó siete hijos; el mayor de éstos, Pedro Tesifón de Moctezuma y la Cueva, ostentaba los títulos, potentes e inconcebibles como los de su primo, de señor de Tula y de la Villa de Monterrojano de la Peza, primer conde de Moctezuma de Tultengo, primer vizconde de Ilucán y caballero de la Orden de Santiago. Los mil herederos, los auténticos y los opinables, reclaman hoy su tajada del imperio azteca; a algunos les basta con saberse poseedores de unas gotas de sangre real, pero otros, que miran con más practicidad el parentesco, reclaman lo que, según ellos, se les debe de la “pensión Moctezuma”, una partida mensual de dinero que el Gobierno mexicano otorgaba a los miembros de esta distinguida estirpe desde la época del Virreinato hasta el año 1934, cuando el presidente Abelardo Rodríguez decidió cortarla por lo sano. Los miembros de la estirpe contemporánea de Moctezuma cargan con unos nombres kilométricos, que son imprescindibles para sacar a flote ese apellido clave que los distingue; por ejemplo, el de esta señora: María de los Ángeles Fernanda Olivera Beldar Esperón de la Flor Nieto Silva Andrada Moctezuma, cuyo padre, Fernando Olivera (y aquí otro apellido kilométrico), recibió hasta 1934 una pensión de 413,59 pesos y después, como el recorte del presidente Rodríguez le pareció arbitrario e injusto, interpuso un amparo. El asunto de los herederos del emperador, en México y España, se mantuvo en la sombra durante los años de la Guerra Civil y la dictadura, ese periodo en que no había relaciones diplomáticas entre los dos países, pero, como el asunto de la “pensión Moctezuma” puede todavía dar algún coletazo legal y los nexos familiares con el imperio azteca siguen granjeando cierto caché, la rebatiña llega periódicamente a las páginas de la prensa. En septiembre del año 2003, el diario mexicano El Universal publicó esta noticia: “El Estado mexicano adeuda las tierras que en 1526 los españoles reconocieron como propiedad de los herederos de Moctezuma Xocoyotzin, también conocido como Moctezuma II”. Jesús Juárez Flores, abogado y marido de Blanca Barragán, una de las herederas, explica en aquella nota que “el caso de la deuda a los Moctezuma no está cerrado, porque el Gobierno de la colonia española lo inscribió en el Gran Libro de la Deuda Pública, y la deuda pública es imprescriptible. Simplemente se ha dejado de cobrar desde 1934, por lo que el Gobierno mexicano debe, sumado a la gran deuda, casi otro siglo de intereses. Es una cantidad para volverse locos”. Blanca Barragán, que pertenece a la decimoquinta generación de herederos, dice que tiene en su poder “la documentación necesaria para ganar un juicio al Estado mexicano por concepto de la deuda”. Por otra parte, hay dos familias, los Acosta en México y los Miravalle en España, que también hacen esfuerzos legales por recuperar esas pensiones.

Estos casos específicos hay que multiplicarlos por los cientos de herederos que, en la medida de sus documentos y sus posibilidades, exhiben ese brumoso linaje que llega hasta Toloriu, a los pies del Pirineo catalán, y que sirve para varias cosas: para ir por el mundo de mexicano auténtico, o exigir, con toda la autoridad que les confiere su linaje, que el Gobierno austriaco regrese el valioso penacho de su pariente, o recuperar la jugosa pensión o, ¿por qué no?, perpetrar una cadena de estafas como, aprovechando el desorden de esa turbamulta que bien podría denominarse el planeta Moctezuma, llevó a efecto SMI el príncipe Guillermo III, el supuesto heredero del barón de Toloriu y de la triste y compungida princesa Xipaguazin. El linaje que exhiben los herederos es brumoso porque, pongámonos serios: ¿qué tan pariente se puede ser de un hombre que murió en el siglo XVI?

Guillermo III de Grau-Moctezuma iba por España, en los años sesenta, autoinvestido de heredero del imperio azteca, y paralelamente fingía como gran maestre de la versión peninsular de los caballeros del Temple. En la cronología de los templarios en Europa, el príncipe heredero aparece mencionado en el año 1959: “Los templarios españoles, dirigidos por el príncipe ‘William’ Grau-Moctezuma, se separan de la orden”. La fecha de la separación coincide con la fase expansiva de los negocios del príncipe, que se había instalado una suerte de embajada en Barcelona desde donde otorgaba, a cambio de una suma considerable de dinero, diplomas, condecoraciones, marquesados y ducados de la “Soberana e Imperial Orden de la Corona Azteca”. En 1960, un año después de su separación de la orden del Temple, otorgó al jurista José Castán Tobeñas la condecoración de “Caballero del gran collar de la soberana e imperial orden” que él representaba. Castán era entonces presidente del Tribunal Supremo y, según cuenta Antonio Serrano González en su libro Un día en la vida de José Castán Tobeñas (Universitat de Valencia, 2001), el connotado jurista recibió la condecoración en su despacho de manos del príncipe Guillermo III. Serrano González concluye este episodio, que aparece en la página 59, haciendo notar que esta condecoración ha sido extirpada del listado oficial de condecoraciones que Castán Tobeñas recibió a lo largo de su vida. Lo mismo ha pasado con el resto de los condecorados: duques y marqueses que fueron investidos por el escurridizo príncipe han ido borrando de su historial cualquier contacto con la realeza azteca, con la excepción del jurista y repostero Ramón March, que en 1974, en un acto que se acercaba peligrosamente al jolgorio, recibió, aunque en realidad debe de haberla comprado, la condecoración de “Pastelero de honor de la corona azteca”. A partir de ese año, la historia de SMI el príncipe Grau-Moctezuma comienza a disolverse en una cadena de fraudes cada vez más vulgares y oscuros, que no tenían ya ni el glamour ni la pátina de sus chapuzas soberanas e imperiales. Su último rastro aparece en los archivos de la orden del Temple, esa institución que, al parecer, nunca le quitó el ojo de encima. En el capítulo correspondiente a Inglaterra y Gales hay una línea que dice lo siguiente: “Grau-Moctezuma, para evitar su arresto en España, huyó a Andorra. Se le acusaba de vender falsos títulos nobiliarios”.

El monument de Colom mira a Mallorca

2008-03-10T13:10:00.000-07:00

El Periódico de Catalunya // 10/03/2008 // DAVID PLACER

El dit de l'estàtua apunta al centre de l'illa, cosa que descarta les teories que l'almirall assenyala cap a Gènova o l'Índia
És la pregunta més repetida pels milers de turistes que visiten cada any l'estàtua de Colom de Barcelona. ¿Cap on apunta el navegant? ¿Quin lloc pot assenyalar si Amèrica està just en el sentit contrari? Els encarregats de l'oficina de turisme, habituats a l'interrogant, sempre esbossen la mateixa resposta: no assenyala enlloc, només apunta al mar.

Però els visitants, especialment els americans, es resisteixen a acceptar aquesta versió. ¿Com és que la figura del més universal dels navegants pot apuntar amb aquesta seguretat a qualsevol lloc?

L'orientació del dit de l'estàtua, inaugurada el 1888 amb motiu de l'Exposició Universal, ha aixecat moltes teories. Una de les més acceptades és l'explicada pels guies turístics. Una altra sosté que apunta a Gènova, la ciutat on se suposa que va néixer, una teoria ressenyada a la mateixa pàgina web de l'ajuntament. La tercera, esmentada pel periodista Josep Maria Huertas, suggereix que el dit assenyala a les Índies, on el navegant volia arribar.

Però l'evidència geogràfica rebutja aquestes dues últimes suposicions. Amb ajuda del programa Google Earth, i fixant un punt pròxim assenyalat pel dit (com el pont sobre el port), és possible traçar una línia recta que revela la verdadera orientació de l'estàtua: el centre de Mallorca. I la platja de sa Calobra, per a més precisió, podria ser el destí assenyalat.

"El lloc cap on apunta Colom és una de les preguntes més repetides pels turistes, especialment pels nord-americans. Alguns es molesten quan descobreixen que no apunta a Amèrica", explica Cristina Girbau, que va treballar durant vuit anys com a assistent al turista a l'estàtua.

La sensibilitat dels nord-americans a la figura de Colom també es pot explicar amb el fet que el seu país és el que ha erigit més estàtues a l'almirall. Dels 64 monuments aixecats en el seu honor, 28 es troben als EUA. Amèrica del Sud amb prou feines n'hi ha dedicat cinc (el de Caracas va ser decapitat per chavistes) i Espanya, nou. El de Barcelona, amb 60 metres, és el més alt de tots.

Algunes de les peces es troben en procés de restauració i l'estàtua, amb el seu mirador al mar, reobrirà les pròximes setmanes. Turisme de Barcelona ultima les reformes de la seva oficina d'atenció al turista, sota l'estàtua. Però ni la figura ni el seu dit de 50 centímetres tenen danys estructurals.

800 anys del naixement de Jaume I

2008-02-08T01:51:00.000-08:00

Aquest dissabte es compleix el 800è aniversari del naixement de Jaume I (1208-1276). En aquest vídeo dos grans especialistes, Toni Furió i Stefano Maria Cingolani, repassen el significat del monarca.

01/02/2008 // Vilaweb // http://www.vilaweb.tv/?video=5101
7 min 06 seg

L'indret de les quatre columnes, cada cop més a prop!

2008-01-24T00:52:00.000-08:00

MANUEL CUSACHS. Escultor. Acadèmic de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi // El Punt // Dimecres, 23 de gener de 2008

L'indret de les quatre columnes
Les quatre columnes –símbol de Catalunya– que Puig i Cadafalch va erigir a Montjuïc i que van ser enderrocades per la dictadura de Primo de Rivera s'han de reconstruir, i cal fer-ho al lloc original

El que inicialment aparentava una romàntica quimera ja és una realitat que ha superat l'equador de les negociacions: la quimera de reconstruir les quatre columnes –signe de Catalunya– que Josep Puig i Cadafalch va erigir a Montjuïc.

Avançades com estan les negociacions, la finalitat d'aquest article és defensar-ne la ubicació, pel perill que corren de ser despersonalitzades.

Nosaltres opinem, com ha fet recentment amb una clara contundència Lluís Permanyer –tan bon coneixedor de la història de la ciutat de Barcelona com sagaç entenedor d'art–, que les columnes han de «tornar» al seu lloc d'origen, el lloc per on van ser originàriament dissenyades. Lloc escollit pel seu autor com a símbol nacional.

S'ha de respectar el propòsit de l'artista, tan per sentiment i respecte com valorant els seus coneixements, prou savis, de gran urbanista (la planificació moderna de Montjuïc és obra seva).

Però més encara, perquè en el sensitiu món de l'art hi ha elements públics inamovibles que l'artista va dissenyar per a un lloc o un espai concret, per a un contorn determinat o per a un paisatge envoltant que canviats de lloc perden tota l'essència i cauen en la banalitat: qui pogués veure ara, enter, el claustre de Sant Miquel de Cuixà, el fragment del qual és enmig dels gratacels de Nova York, o aquests mateixos gratacels, quin efecte farien desplaçats al peu del Canigó!

A Banyuls de la Marenda, l'escultor Arístides Mallol va erigir un monument als morts de la Gran Guerra sobre el lluminós illot que tanca la badia. Al·legant motius de deteriorament, l'original el van instal·lar en un racó d'una placeta del poble. En lloc seu hi ha una còpia. Veure aquells tan emotius relleus sota uns plàtans, desproveïts de la llum i l'espai del mar, que va captar l'autor, produeix un impacte de buidor total, desoladora. Aquell art era intransferible, senzillament no era pensat per aquell lloc.

S'han sentit comentaris que exposen que l'emplaçament de les quatre columnes al seu lloc crearia problemes de perspectiva, en el supòsit que les columnes privarien visibilitat al Palau Nacional. Les verticals separades no serien cap pantalla, tot al contrari, sinó un complement, un equilibri per millorar la presència de boirosa qualitat arquitectònica del palau, com un adjectiu benefactor. Hi ha edificis que amb un ajut resulten afavorits. Els primers dissenys de Puig i Cadafalch així ho exposen, quan les columnes anaven, a més a més, coronades per unes Victòries alades de bronze daurat que no van arribar a realitzar-se. Cap obstacle, doncs, sinó un acompanyament. Josep Pla observa que veure un poble a través dels arbres millora la seva presència: «Pel meu gust el pobles guanyen molt, quan la ubicació dels edificis i teulats s'entreveuen, flotant, per les escletxes de la botànica, entre les llums i les ombres dels arbres.» Defensem les columnes al seu lloc d'origen pels motius que hem exposat, artístics i de disseny d'autor, però també perquè considerem que Montjuïc és, per la seva història, la muntanya insígnia de Barcelona, i per la mateixa història, la de tot Catalunya. Per aquesta raó, Montjuïc ha d'acollir el símbol del país, frontalment, amb claredat i noblesa, tal com Catalunya es mereix.

http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=2709256

Barretines a Amèrica

2007-12-27T04:49:00.000-08:00

BÚSTIA // Medir A. Ríos // Palau-solità i Plegamans // AVUI 24/12/2007

En referència a les cartes aparegudes sobre toponímia catalana al continent americà, em permeto recordar que encara avui en dia molts escuts nacionals com els de Cuba, el Salvador o Colòmbia, així com el de molts Estats interiors com el de l'Arauca a Colòmbia, encara porten la barretina catalana, degudament rebatejada com a gorro Frigi.

I Mèxic, fins al 1870, disposava de monedes de plata amb l'efígie de la barretina, i l'estàtua de la universitat de Colúmbia, el primer Estat dels EUA, porta també el gorro Frigi.

Quantes casualitats, oi?

El títol de Rei d'Espanya no s'usava sol abans d'en Joan Carles I

2007-12-10T02:05:00.000-08:00

Entrevista a Armand de Fluvià, heraldista // VILAWEB // 17 d'octubre de 2007
"Fins a Alfons XIII, el títol oficial era Rei d'Espanya, de Castella, de Lleó, ... Comte de Barcelona... Aquest, el monarca de les autonomies és l'únic que només usa el de Rei d'Espanya.
Veurem un referèndum sobre la monarquia un cop el rei mori?
Jo crec que es plantejarà i en aquell moment possiblement no guanyi (...).
________________________

Entrevista amb l'heraldista Armand de Fluvià, gran coneixedor de la monarquia i que en el seu dia va assessorar al pare del rei dels espanyols. De Fluvià parla sobre la polèmica de la crema d'imatges del rei.

Barcelona 1900

2007-12-09T03:03:00.001-08:00

Vídeo de Barcelona per l'exposició BARCELONA 1900, al Van Gogh Meseum d'Amsterdam (21 de setembre 2007 al 20 de gener de 2008)

Girona “Mare d'Israel”. El focus cabalístic més important del món medieval segons els cabalistes

2007-12-07T10:44:00.000-08:00

Entrevista a Patrice Chaplin // Víctor-M. Amela // "La Contra" de La Vanguardia // 16 de novembre de 2007

(...) ¿Qué impresión le causó Dalí?
Dalí decía cosas de las que hoy deduzco que era un iniciado, pero yo no estaba preparada para entenderlo.
¿Iniciado?
Sí, en conocimientos esotéricos, místicos, cabalísticos…

Ahora me dirá que Salvador Espriu…
Sí,también:le interesaba mucho el mundo judío, y la cábala en particular.
¿Se movió usted mucho por aquí?
Viví a caballo de París y España. Una vieja gitana me adoptó en Sevilla y me enseñó a leer las palmas de las manos, los naipes... Y un día llegué a Girona. ¡Y me cautivó!
¿Por qué?
Sentí que yo encajaba en esa ciudad fascinante. Me magnetizó. Era 1955, y la viví como una ciudad de ensueño. También me enamoré de un hombre, Josep… Él me habló de los judíos que vivieron en Girona.
¿En el célebre Call?
Por entonces Josep era el único en Girona conocedor del Call: años después, descubrió allí la sede de la escuela medieval de cábala,la llamó Isaac el Cec, y yo divulgué el hallazgo en la prensa internacional.
¿Sigue usted visitando Girona?
De vez en cuando. Allí hay familias que durante generaciones han custodiado secretos… Girona guarda muy bien los secretos. Tanto,
que nadie sabía que fue un foco cabalístico. Hoy los hebraístas convienen en que fue el más importante del mundo medieval. Los cabalistas llaman a Girona “Madre de Israel”…
¿A qué secretos se refiere?
Se trata de documentos, objetos y rituales relativos a la cábala y que permiten al iniciado acceder a otra dimensión, a una dimensión transformadora.
Está siendo usted muy hermética...
Yo no he experimentado con eso, pero hoy sé bien que existe. Empecé a saberlo al llegar a Girona y conocer ahí a Jean Cocteau...
¿El poeta y cineasta francés?
Sí. Cocteau rodaba en Girona un cortometraje, y su obsesión era rodar en la casa de la Francesa. Y luego he sabido por qué…
¿Por qué? ¿Qué casa es esa?
Una antigua casa junto a la muralla del Call en la que vivió una mujer francesa, Maria Tourdes, visitada por Berenguer Saunière.
¿El famoso cura de Rennes-le-Château?
Sí, el que se enriqueció gracias a algo que dicen que halló oculto en su iglesia. Pero he visto cartas de Saunière que prueban sus viajes a Girona para consultar ciertos documentos cabalísticos que compartía con Maria… ¡Y Jean
Cocteau, conocedor de su existencia, andaba
tras ellos! Y sé que logró entrar en la casa.
¿Encontró algo allí?
Quién sabe... Es deplorable que esa casa fuese derruida años después, en 1966, incluida una torre que lucía, y que Saunière había copiado, idéntica, en su casa de Rennes-le-Château. (...)

[Patrice Chaplin] Conoció Girona hace medio siglo, se prendó de su pálpito enigmático y se enteró ahí de misterios que ahora reconstruye a modo de novela en La ciudad de los secretos (El Andén).

Fan valenciana l’ànima del ‘Lazarillo de Tormes’

2007-12-06T14:05:00.000-08:00

Lluís Bonada // www.eltemps.net // Número 1224 // 27 novembre 2007

L’autor del ‘Lazarillo de Tormes’ era valencià i escrivia en català. Ho defensen els filòlegs Jordi Bilbeny i Josep Maria Orteu. El text, origen de la literatura realista castellana, seria una traducció del català.

Tralladada a Tormos, la Marina Alta i el Regne de València, la novel·la seria més versemblant, diuen Bilbeny i Orteu

El tercer amo del Lazarillo de Tormes és, diu el protagonista de la novel·la, estranger de Castella. Si l’acció transcorre a Castella, com pot aparèixer un “extranjero” que resulta ser de “Castilla la Vieja”? L’explicació és revolucionària. El Lazarillo de Tormes, orgull de la literatura castellana, obra fundacional de la narrativa realista castellana, seria la traducció d’un text català ambientat al Regne de València: Tormes vindria de Tormos, poble de la Marina Alta, l’acció transcorreria entre València i Gandia i l’original perdut es titularia Llàtzer de Tormos.

L’anònim traductor hauria traslladat l’acció a Castella, però no va fer prou bé la feina i es va delatar. A banda de mantenir-hi, per badoc, situacions incongruents derivades del trasllat geogràfic, va deixar-hi molts catalanismes lingüístics.

El que sí que és cert és que sempre s’ha dit que l’autor no coneixia la geografia de l’obra ni les ciutats que descrivia, i que alguns dels trajectes eren inversemblants. La font valenciana del text donaria resposta a molts interrogants que planteja l’obra i que els erudits no han sabut respondre.

L’Ajuntament de València publicava l’any passat un estudi del professor de filologia llatina Francisco Calero segons el qual Joan Lluís Vives era l’autor del Lazarillo de Tormes, obra editada de forma anònima. Els paral·lelismes entre els temes clau i girs lingüístics que apareixen al Lazarillo i els que apareixen a les obres de Vives fonamenten la proposta. A més, el Lazarillo conté, diu Calero, expressions que troben una explicació satisfactòria en clau valenciana.

L’historiador i filòleg nacionalista Jordi Bilbeny, esperonat pels estudis de Calero, ha fet un pas més en la línia de catalanitzar la història espanyola, com ha fet amb Colom. La narració, diu, és la traducció d’un text català.

Les consideracions que l’han portat a dir-ho les acaba de publicar a tall d’estudi preliminar de la traducció al català del Lazarillo que va fer Antoni Bulbena l’any 1892. El volum, publicat per Llibres de l’Índex amb el títol La vida de Llàtzer de Tormos, es completa amb un segon estudi destinat a reforçar la tesi de Bilbeny, signat per Josep Maria Orteu.

Bilbeny i Orteu poden plantejar les seves hipòtesis perquè els erudits asseguren que les tres primeres edicions conservades, totes aparegudes el mateix any, el 1554, no són les primeres: totes parteixen d’edicions anteriors, perdudes.

Segons Bilbeny, al text hi ha més catalanades de les que ha detectat Calero i abona l’extensa llista que Alejandro Sendra ha publicat a la pàgina web www.HistoCat.cat., de la Fundació d’Estudis Històrics de Catalunya, animada per Bilbeny.

Però, a banda de no estudiar-les a fons, no es preocupen per saber si aquestes aparents catalanades són exclusives del Lazarillo.

Pensament català.

“El que és indubtable –ens diu Jordi Bilbeny– és que, com demostra Calero, som davant un context i un pensament absolutament catalans. Mentre el Lazarillo és un bolet solitari dins la narrativa castellana, sense precedents literaris, un text insòlit, com diu Rico, si l’inserim dins de la història de les lletres catalanes és un fet ben normal, perquè s’inscriu en un corrent de realisme i de renovació estilística ja iniciats amb el Tirant i amb el Curial, obres que, conjuntament amb l’Espill, con apunta Joaquim Bergés, constituïren un canvi radical en l’ús literari de la realitat, quasi cent anys abans de l’aparició del Lazarillo.”

És indubtable que quan els erudits espanyols han volgut trobar referents del Lazarillo han parlat d’una possible influència italiana i mai no s’han aturat a la Corona d’Aragó.

Josep Maria Orteu ha trepitjat els voltants de Tormos, amb el Lazarillo al davant, i ha conclòs que Tejares és Teulada, al costat de Dénia; la Sagra de Toledo, Sagra, al costat de Tormos; Almorox, Almoines i Torrijos, Castellonet, dos topònims que fan referència a un castellet.

Però si va trobar equivalents per a aquests topònims, no en va trobar per a Dénia, convertit en Salamanca pel traductor, ni València, esdevinguda Toledo. Algunes altres localitzacions, que no es poden deduir directament del topònim castellà, les ha identificades Orteu seguint la ruta de Gandia a València, pel camí ral, que passa per l’interior, com Albaida per Maqueda.

“L’àrea de la novel·la –diu Bilbeny– és l’espai de la Marina Alta conformat per Teulada, Tormos, el Castell de la Solana, com a topònims que han perviscut en el text, i Gandia, per tal com és vila ducal i en Llatzeret també arriba a una ‘villa del duque’. I si Tormes fos Tormos, la Sagra fos Sagra i la vila ducal d’Escalona, la vila ducal de Gandia, Toledo no podria ser més que València.”

Orteu i Bilbeny pensen que la localització valenciana, “baldament pugui semblar un joc de prestidigitació toponímica, té molta més versemblança que la castellana”.

Ja Azorín va dir que l’autor del llibre no coneixia Toledo. Calero diu ara que l’autor del Lazarillo desconeixia Castella. I més estudiosos han parlat d’inconseqüències flagrants en els moviments que el Lazarillo fa pels pobles de l’entorn toledà.

“Alguns han acabat –diu Bilbeny– suggerint que l’autor no podia conèixer els territoris que dibuixava. És clar que no els coneixia! La raó, simplíssima: el text original no hi feia referència.”

El fet que s’amagués l’autor de l’obra, diu Bilbeny, no és gens excepcional. Hi ha el precedent del Tirant lo Blanc. L’edició castellana del Tirant de Valladolid de 1511 el fa anònim. I l’hi fa, diu Bilbeny, per censura reial. “Això explicaria, de retruc –diu– que el Lazarillo tingués un anonimat obligat, perquè el seu autor o era català o era anti-Trastàmara. O totes dues coses alhora. Però, majorment, donaria sentit al fet que aparegués també a l’època atribuït a autors diferents.”

L’hipotètic origen català del text explica moltes coses. I encara que la hipòtesi fos falsa, se non è vero, è ben trovato!

Explica, per exemple, la realitat social que la novel·la descriu i, en concret, la crítica de la noblesa.

Si l’autor, per la seva formació, hagués estat un noble, un senyor format a la cort, com s’ha dit, seria difícil de comprendre les crítiques tan coents que fa a les classes socials dominants.

Però si fos un agermanat o filoagermanat valencià, es comprendria la pretensió irrespectuosa d’igualtat del text, que darrere el murri del segle XVI s’amagui sempre la utopia d’igualtat, justícia i llibertat. Els agermanats, diu Bilbeny bo i seguint Eulàlia Duran, creien en un nou món, en què regnaria arreu la justícia popular i no hi hauria ni ducs ni comtes. La base ideològica de la Germania s’inspirava en la profecia d’Eiximenis, que pronosticava la fi dels nobles i dels cavallers. “La visió social que reflecteix el llibre –ens diu Bilbeny– és més acostada a un agermanat que no pas a un aristòcrata o a un gran senyor.”

Però, sobretot, diu Bilbeny, el rerefons valencià explica per què en Llàtzer, “com ha dit García de la Concha, no només gaudeix de prosperitat econòmica, sinó que l’assoleix sense amo, és a dir, s’ha transformat en una mena de burgès del segle XVI, fet normalíssim dins la societat catalana, amb un sentit del treball diametralment oposat a Castella”.

Entre la llarga llista d’argumentacions que Bilbeny aporta per defensar la seva tesi, invoca un sonet de Góngora. El poeta escriu que és “otro segundo Lazarillo de Tormes en Castilla”. Per a Bilbeny, ens podria voler dir que hi havia un altre Lazarillo fora de les terres castellanes.

Grafitti d'un vaixell amb una senyera a Puerto Rico?

2007-12-06T13:40:00.000-08:00

San Juan National Historic Site, Puerto Rico
"These spectacular historic structures were built by Spanish troops beginning in 1539 and spanning almost 250 years (...). included drawings of ships left by imprisoned sailors on the walls of San Cristóbal, stacks of mortar shells and bronze cannons complete with detailed engravings, the impressive six levels of defense at El Morro, which is both a World Heritage Site and a National Historic Site, and the San Juan Cemetery
Tret de San Cristóbal:
http://www.naturalbornhikers.com/RuinsII/RuinsII.htm